La sentència tsunami

El macrojudici contra els líders polítics del procés marcarà el rumb polític d’aquest any que comença. Sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem, les seves conseqüències sobre la vida política i social fora i dins de Catalunya són insondables. El Govern deixa tots els escenaris oberts sobre com reaccionarà davant d’una sentència contrària als presos i la gran incògnita és com hi respondrà carrer. Fins i tot per a l’independentisme més possibilista hi ha una pregunta a l’aire: és factible mantenir el diàleg amb Pedro Sánchez després d’una condemna?

L’arribada del PSOE a la Moncloa, després que l’independentisme unís els seus vots per fer fora el PP, va canviar el tauler. Els dos governs es van asseure a parlar després d’anys de relacions al congelador. No obstant això, tant ERC com el PDeCAT no van trigar a dibuixar els límits del seu suport: votarien els pressupostos només si hi havia un gest cap als presos.

Els independentistes, a dia d’avui, diuen que aquest gest de complicitat no s’ha produït i es mantenen en la negativa a aprovar-los. No van veure cap indici d’aquest gest en la decisió de l’advocacia de l’Estat de no acusar per rebel·lió els exconsellers, o en el fet que Hisenda rebaixés considerablement la suma dels diners suposadament malversats en el procés, la qual cosa implica una rebaixa de la pena. La seva posició sobre permetre el tràmit dels comptes, però, és més flexible i ha posat en relleu les diferents sensibilitats sobre la qüestió.

L’estratègia judicial dels presos tampoc ha estat unànime. La mostra més clara d’això va ser la vaga de fam, en la qual no van participar Junqueras, Cuixart ni Raül Romeva. Tampoc Dolors Bassa ni Carme Forcadell. Al judici, el rumb que prenguin les defenses pot augurar algunes turbulències entre els asseguts a la banqueta. El sí als pressupostos —que ningú dubta que millorarien els ingressos de la Generalitat— enmig del judici seria difícil de pair dins de l’independentisme més combatiu. Un acostament al Govern és vist com una traïció i qualsevol moviment és caminar sobre el gel.

El Govern, de la seva banda, no ha estat clar sobre la seva posició davant una sentència condemnatòria. La sentència, en paraules del president Quim Torra, serà “un punt d’inflexió i de no retorn d’aquesta legislatura”. Això està obert a moltes interpretacions: una oportunitat per canalitzar la potència del descontentament en un avançament electoral a Catalunya o bé la porta a la desobediència de la decisió judicial. Torra, com gairebé sempre, juga amb l’ambigüitat.

“Si condemnen els presos polítics i els exiliats, l’Estat espanyol estarà legitimant davant del món el dret de Catalunya a l’autodeterminació per esdevenir un Estat”, va advertir el president durant el debat de política general, el setembre passat. ERC i Junts per Catalunya s’han conjurat per arribar junts fins a la sentència. El camí, després, és incert.

Diverses enquestes mostren que bona part de la població catalana veu amb recel l’ús de la presó provisional que has fet els tribunals en aquest cas. Que se’ls imputi el delicte de rebel·lió ha estat qüestionat, no només per juristes, fins i tot més enllà de l’Ebre. L’ANC i Òmnium Cultural també parlen de respostes conjuntes, però no havien estat mai tan lluny.