Són útils, les llistes amb el millor de l’any?

A final d’any, en un intent de posar ordre al caos, proliferen les llistes del millor del curs fetes pels crítics literaris, que molt rarament coincideixen amb les classificacions del que s’ha venut més, el que llegeix el públic en general. Les llistes literàries pretenen oferir una guia, convertir-se en la llum que il·lumina el títol que no ens havíem de perdre i que encara som a temps d’extreure de la biblioteca, cada vegada més gran, del que s’ha produït durant els darrers 365 dies. Però se’n refia, el lector, d’aquestes llistes? El crític, se sent representat en el col·lectiu que ha confegit la llista que s’ha creat a partir de la seva opinió i la de moltes altres?

En un món farcit d’opinions, en què en tenim prou amb un clic per saber quin ha estat el llibre preferit del nostre escriptor favorit perquè el més probable és que ho hagi compartit a les xarxes socials, continuen tenint sentit les llistes que elaboren els suplements culturals? Per al filòsof José Luis Pardo —que ja va deixar clar, en el seu moment, per què no li agradaven les llistes—, al món d’on venim, en el qual la literatura “tenia una pretensió d’universalitat constitutiva” i el llibre pretenia ser “valuós per a qualsevol possible lector” amb què es creués, les llistes dels crítics “es feien amb la intenció de millorar els gustos del públic en general”. Per contra, el món cap al qual anem, opina, atès que els llibres es dirigeixen a una comunitat molt determinada i se sap que agradaran, no es pretén amb les llistes “ampliar, millorar o canviar els gustos del públic, sinó sancionar-los, restringir-los i satisfer-los”. Segons Pardo, col·laborador de EL PAÍS, “ja no hi ha tant una llista per al gran públic, sinó una llista per a cadascuna de les comunitats en les quals s’ha fragmentat aquest gran públic”. I afegeix: “Són els gustos d’aquests minipúblics els que les legitimen, a elles i als crítics que les elaboren”.

En la pràctica, a peu de llibreria i segons Paco Goyanes, al capdavant de Cálamo, a Saragossa, el lector se’n refia cada vegada menys, d’aquestes llistes. “Fa uns 10 anys, el client creia que no era ningú si no tenia el llibre que aquest o aquell altre suplement cultural havia considerat el millor de l’any. Avui són molt conscients que cada mitjà té als seus preferits, i que hi ha interessos comercials al darrere”, diu. Això sí, si, com ha passat aquest any, o l’anterior, hi ha hagut unanimitat, i ha estat una unanimitat que coincidia amb els seus gustos —el 2017, Patria, de Fernando Aramburu, va sortir en totes les llistes, i el mateix ha passat el 2018 amb Ordesa, de Manuel Vilas—, “llavors sí que es nota”, diu el llibreter. En qualsevol cas, la sensació és que el poder dels mitjans ha disminuït moltíssim. “De vegades, surten títols que la gent ni tan sols coneix i el fet que els considerin els millors els sembla relatiu”, assegura. Sobretot, parla de la premsa escrita, perquè la ràdio i la televisió encara continuen tenint un poder considerable.

I què hi ha dels crítics? Nadal Suau, crític de El Cultural, avorreix la simple idea d’una possible intencionalitat comercial d’aquestes llistes, per bé que admet que el diverteix fer-les i llegir-les. Considera, això sí, que “la majoria de llistes són predictibles i tendeixen al mateix tipus d’homogeneïtat que el mercat”. Quant a si se sent representat per aquelles en les quals participa com a votant, assegura que sol coincidir “en un 40% o 50%”. “No és una xifra baixa de coincidència”, apunta, tot i que, afegeix: “El més interessant de les llistes individuals acostuma a ser, precisament, el tant per cent de títols que no aconsegueixen cap representació en la col·lectiva. Allà és on es registren les diferències generacionals, ideològiques, de gènere, estètiques, sociològiques o culturals més riques. També per això, em sembla molt necessari que qualsevol llista col·lectiva vagi acompanyada de les votacions completes de cada participant”.

Apostes amb parany

D’altra banda, Juan Antonio Masoliver Ródenas, un crític veterà de La Vanguardia, creu que cal diferenciar entre diversos tipus de llistes, i totes poden tenir parany.

Les dels crítics, opina, per més raonades que estiguin, de vegades també poden estar condicionades per “l’enverinada amistat entre el crític i l’escriptor”. Les que “el diari elabora sense signatura”, diu, “poden estar manipulades per la pressió dels editors o pels interessos dels llibreters, o poden afavorir els autors de la casa”. L’única infal·lible, apunta el crític, és “la del boca a boca”, que “aposta per títols indiscutibles, com Ordesa o Patria”. I, en qualsevol cas, tant si respecten el gust dels lectors com el dels crítics, “més que informar, desinformen”, perquè en cap cas “són uniformes”. “Si calen les llistes és perquè el lector, tot i l’existència de suplements literaris, està poc informat. Per això són tan necessàries en països de formació cultural deficient, com és el cas d’Espanya. A un lector atent no li calen les llistes”, sentencia el crític abans de concloure amb una màxima: “El que llegim, aquesta és la nostra llista”.