Llums i ombres del cinema català des del seu inici fins al 1950

L’invent del cinema va arribar a Barcelona en un tren que venia de París de la mà d’un operador autoritzat dels germans Lumière —els inventors del cinematògraf al desembre del 1895— amb qui havien contactat Antonio i Emilio Fernández. Dos fotògrafs catalans coneguts amb el nom dels Napoleón que, a més de retratar totes les personalitats de l’època, eren uns observadors frisos dels avanços tecnològics. L’operador francès va organitzar la primera projecció d’una pel·lícula al taller dels Napoleón, que ara és el Frontón Colón de la Rambla, el 10 de desembre del 1896 a la tarda. La “pel·lícula” va ser la disputa per un ninot entre dues nenes que no arribaven a l’any. Eren les filles dels germans Lumière que en les seves primeres pel·lícules reflectien el seu entorn familiar. El mateix que van fer els Napoleón i els primers passos del cinematògraf a Catalunya, que no anava molt més enllà de reunions i festes familiars i populars de Barcelona i de les poblacions a les quals es podia arribar amb tren.

Un inici d’una cinematografia catalana més aviat discret que s’explica en el primer capítol de La gran il·lusió. És un relat intermitent del cinema català — que es veurà el proper 7 de gener a TV3—, una sèrie dirigida per dos experts en cinema: Àlex Gorina i Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya. La docusèrie, realitzada per Mai Balaguer i produïda per TV3 i per l’ICEC-Filmoteca, fa un relat de la història del cinema a Catalunya des dels seus inicis al 1896 fins al 1950.

Els set capítols de la sèrie barregen material d’arxiu —principalment de la Filmoteca, tot i que també n’hi ha d’altres fons— amb pel·lícules contemporànies, fa la mateixa combinació amb la música i evita un to magistral. “És una narrativa amb metàfores visuals amb un to lleuger que vol fugir dels documentals a l’ús”, explicava la realitzadora Balaguer en la presentació de la sèrie. L’actor Francesc Orella imprimeix el seu particular estil (i humor) a la narració dels capítols amb uns textos que barregen la informació, les entrevistes, la divulgació i la ironia. “S’ha evitat una exposició cronològica i optem per un relat intermitent, precisament per fer-lo més àgil i interessant”, apuntava Gorina.

“El cinema va tenir un èxit immediat, en part, perquè no tenia competència, quant al preu, i perquè era una activitat que es podia fer en grup”, subratllava Riambau. A Barcelona, es podria dir que en els seus primers compassos, de finals del segle XIX i principis del XX, el cinema s’exhibia en cafès i salons freqüentats per la burgesia a la Rambla —inclosos el teatre Romea, el Principal i el Liceu— i va saltar a locals més populars del Paral·lel, i també teatres, com l’Apolo, el Victòria o l’Arnau, on una entrada costava 10 cèntims (de pesseta).

La sèrie, que posa un èmfasi especial en els noms essencials de la història del cinema català, entre els quals hi ha Segundo de Chomón i Fructuós Gelabert en la seva primera etapa, és, a més, un bon retrat de la societat.

El cinema mut, l’inici del sonor en plena República amb els primers doblatges en català, els anys vint i trenta de les primeres avantguardes i l’inici de la cinematografia amateur, el cinema a l’època de la Guerra Civil amb una missió clara de propaganda, l’arribada del No-do amb el règim franquista i, ja a les dècades dels cinquanta i seixanta, la irrupció a Barcelona d’una generació de cineastes que van aprofitar el cinema policíac per fer un retrat dur de la societat es desgranen, per etapes, en els set capítols de la docusèrie nascuda amb la intenció d’ocupar l’hora punta de la programació de TV3.