Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Magnífic i modest Pi de la Serra

Excepcional concert al Museu de la Música, que exposa la col·lecció de guitarres del poeta i intèrpret

Concert de Quico Pi de la Serra al Museu de la Música.
Concert de Quico Pi de la Serra al Museu de la Música.Sara Guasteví – Museu de la Música

Fa quatre dècades llargues que estimo les cançons i el bon fer de Quico Pi de la Serra, la seva imaginació inquieta, els autoretrats austers, la dolça mala llet i la seva poesia enorme. Sempre m'acompanya, no m'ha decebut mai. Acostuma a estar temps sense gravar ni actuar, el país és petit i el talent és molt, hi falta espai, més per a un artista que ha fet vot de modèstia. Guitarrista, lletrista, compositor i intèrpret musical, la veu del Quico no és menys excel·lent. Com els bons cantautors, l'ha anat modulant fins a aconseguir que sigui ella, la veu, la que marqui el so, al ritme i al son dels versos del seu amo, aquestes cançons tan dotades, parelles de les de Georges Brassens i Léo Ferré, als quals cito no només perquè siguin els seus referents i mestres sinó per posar-lo al costat dels grans músics d'aquesta singular família de poetes de la guitarra i de l'escenari, per on entren també Chico Buarque i Caetano Veloso.

M'agrada també bojament quan actua i grava amb Maria del Mar Bonet, els uneix un feeling magnètic (que no s’acostuma a donar en la cançó). No sé si podré veure'ls a l’Alguer el 25 d'abril, al programa del festival Barnasants que hi commemorarà l'aniversari de l'alliberament d’Itàlia del feixisme, però espero veure’l a Sants al concert Tren Seeger, en memòria i homenatge al cantautor nord-americà de qui aquest any que ve es complirà el centenari. Com veuen, Francesc Pi de la Serra continua al peu del canó.

Tot això per explicar-vos que aquest diumenge 16, al Museu de la Música barceloní, aquest home va fer un concert extraordinari, de gran vitalitat i mestratge. Nascut el 1942, a l’edat que té l'art que el mena està en el seu apogeu. Prim i flexible, va ser primer curiós veure’l actuar davant un orgue gòtic de proporcions igualment gòtiques i va ser, de seguit, un gust i una alegria. L’acompanyaven dos dels seus millors camarades dels últims temps, bastant més joves: Amadeu Casas, que estrenava una guitarra el nom de la qual no puc recordar que el tenia emocionadíssim, i les harmòniques que Joan Pau Cumellas toca com els àngels més ben entrenats. Un concert de migdia, una programació que va en augment, no només als auditoris veterans sinó també a sales teatrals com ara el Maldà. Un concert més dels que programa el Museu de la Música, que dirigeix amb punteria i encert Jaume Ayats, músic, etnomusicòleg i estudiós acadèmic.

Un concert que no es va fer perquè sí en un museu. El Quico tocava i cantava amb el seu combo molt a prop de l'exposició que el Museu de la Música dedica a les seves guitarres. Pi de la Serra no és un col·leccionista sense més sinó un intèrpret musical enamorat del seu instrument, de les varietats adoptades al llarg dels segles i de les que adopta avui en aquest continent i en els altres, amb especial dedicació a les terres americanes, a les quals acostuma a cantar. Es notava que el concert era en un museu perquè estaves davant d’instrumental musical històric –el gran orgue, repeteixo— i apuntaven pels costats diapositives de segles passats, però a dreta llei era més eloqüent del lloc el fet que els tres músics vestissin amb elegància, americanes i corbates pensades per a l'ocasió, de ben segur. Una altra bona raó més per assistir al concert, la roba com a respecte i saber estar.

El Quico va acabar els bisos, sense americana, amb l’esplèndida “La cultura”, del disc QuicoLabora, una cançó del 2011 que se les sap totes i no deixa ni un cap per lligar. Els cito algunes estrofes: “La cultura rima bé amb literatura, / amb amargura, cura i aventura, / amb pura cara dura i amb censura, / amb futura obertura i dictadura. // (…) Amb conjura, cura i musculatura, / candidatura i caricatura, / amb cintura i amb magistratura, / amb criatura, usura i confitura, / amb mesura, amb mesura. // Cultura és una paraula delicada, / tan perillosa com la dinamita, / generalment en manca més que en sobra, / generalment tothom en necessita.” No deixa cap cap sense lligar, fins a anar acabant i dir: “Més tard direu que soc contradictori / Què vull dir amb això? Vostè mateix. / Jo em faig la meva cuina i si li agrada / si vol venir a menjar, el convidaré / Jo em faig la meva cuina i si tens gana / i m'ho demanes bé, te’n donaré. // En fi, per un preu que crec raonable / podràs mastegar un Sol / podràs mastegar un Sol / podràs mastegar un Sol, La, Si, Do, Re.” A ritme de blues, del blues més negre i més bell. Bon 2019, Quico. Bon 2019.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS