Mercats repugnants i prostitució

Gairebé totes les persones reben diners per l'ús del seu cos. Aquest era l'argument que utilitzava una tribuna publicada recentment per EL PAÍS sota el títol El respeto a otras. El text feia referència a la polèmica creada per l'escorcoll d'un sindicat de prostitutes a Barcelona, anul·lat posteriorment per l'Audiència Nacional. L'article plantejava la necessitat de revisar les nostres creences en relació amb aquesta qüestió sota l'òptica que prostituir-se és l'ocupació més ben remunerada que poden aconseguir moltíssimes persones davant dels canvis econòmics que provoca el capitalisme globalitzat. Més que abolir el comerç sexual, cal canviar el sistema socioeconòmic, afirmava.

Acceptar aquest plantejament és, no obstant això, assumir justament el contrari: que les regles del capitalisme descontrolat són les que manen, fins i tot en alguna cosa tan íntima com el cos d'una dona. Reconèixer la prostitució com una feina normal, i per això sindicable, és condemnar milers de dones a una activitat que es nodreix principalment de la desigualtat que existeix entre els països rics i aquells d'on provenen les dones prostituïdes.

Economistes com Samuel Bowles utilitzen el terme “mercats repugnants” per definir aquells negocis als quals la societat ha de posar límits perquè no són èticament acceptables. L'esclavitud o el tràfic d'òrgans són els exemples més utilitzats. Posar fre a aquests mercats repugnants, asseguren, requereix de la intervenció d'institucions democràtiques i supranacionals perquè les organitzacions criminals aprofiten la desigualtat, sobretot l'existent entre el primer i el tercer món, per operar. Deixar aquestes qüestions en mans del mercat seria condemnar milions d'éssers humans a una vulneració dels seus drets més fonamentals.

Un d'aquests mercats repugnants és el tràfic d'éssers humans, una activitat íntimament lligada al nostre país al negoci de la prostitució. No seria possible l'existència de milers d'establiments en els quals es compra i es ven sexe a gran escala si no existissin xarxes criminals que els proveeixen amb dones traficades. Dones que venen sota la promesa d'una feina o perquè estan desesperades.

Si acceptem que les dones trien lliurement prostituir-se, hauríem de ser capaces d'explicar també per què són les llatinoamericanes i les asiàtiques les que venen en comptes de les sueques o les noruegues. No deu ser perquè als països escandinaus les condicions de vida són prou bones perquè no es vegin empeses a acceptar aquest tipus d'ofertes?

El feminisme que s'oposa a acceptar la prostitució com una feina normal no es basa en una concepció puritana del sexe ni passa per alt l'opinió de les prostitutes. Intenta donar veu a les que no es poden expressar lliurement perquè estan en mans de proxenetes i màfies. Creu que cal rescatar les víctimes i donar-los opcions com fan els ajuntaments de Gavà, Santa Coloma o Sant Boi, integrats a la Xarxa de Municipis Lliures de Tracta.

El feminisme que s'oposa a acceptar la prostitució com una feina creu que cap dona neix per ser puta i que és una obligació de la societat garantir el dret que tenen totes les dones a no ser prostituïdes.

Si deixem en mans del mercat qüestions com la compra i venda d'òrgans o l'esclavitud, sempre trobarem persones disposades a sotmetre-s'hi per sobreviure. Passa el mateix amb la prostitució.

La mateixa idea de referir-nos a les prostitutes com “les altres" és un reflex d'una concepció de la societat on poden existir diferents tipus de dones, com en el sistema de castes. Un en el qual les pobres, les intocables, han de vendre l'única cosa que tenen, el seu propi cos, perquè no som capaços d'oferir-los alternatives. Hem de començar a pensar en totes les dones com nosaltres.

Beatriz Silva és periodista i portaveu d'Igualtat del PSC al Parlament de Catalunya.