De la presó de Malabo a les parets del metro barceloní

Ramón Esono era conscient que el blog en forma de còmic crític amb la dictadura d’Obiang, el qual alimentava profusament fins arribar a tenir més d'un milió d'imatges, li podia costar car si posava els peus al seu país, Guinea Equatorial. Això és el que li va passar quan va tornar al seu país el setembre del 2017: “Després de viure a Paraguai des del 2011 no vaig tenir cap altre remei que tornar al meu país per renovar el passaport; en cas contrari, no podia acompanyar la meva dona i la meva filla al Salvador”. La policia el va detenir amb l'al·lucinant acusació de blanqueig de diners i falsificació mentre que en els interrogatoris només li mostraven i li preguntaven pels seus dibuixos. Va ser conduït a la presó de Black Beach, el penal militar de Malabo, construït com a tal en l'època de la colonització espanyola, i que forma part del domini del president del país, Teodoro Obiang Nguema. El penal està considerat un dels més brutals de l’Àfrica. Esono no vol explicar les tortures que va presenciar d'altres reclusos: “És criminal. Jo crec que és el pitjor del món perquè t'arrabassa la dignitat, la humanitat”. Va sobreviure per l'ajuda de la família, la mateixa que va pressionar perquè el cas s'aclarís judicialment: “Jo havia de dibuixar allà dins i al final vam fer una cosa semblant a un taller de dibuix amb un grup de presos amb llapis que ens passaven i qualsevol paper o cartró que aconseguíem”. Va sortir de la presó l'abril passat després que el fiscal retirés els càrrecs: “però vaig haver d'esperar tres mesos més per poder renovar el passaport i sortir del país sense problemes”.

Poc després de sortir de Black Beach, Esono va rebre dues propostes. Una d'elles era participar en el projecte Umbral d'intervencions artístiques al metro de Barcelona a propòsit de dos fenòmens: la migració i el racisme. L'obra d’Esono, que ha participat en la Biennal Internacional de Curitiba (2015), en la fira Arco (2010) i ha exposat a diversos països, sempre ha girat entorn de les llibertats. Vital i amb un somriure gairebé permanent, Esono explicava els dibuixos que va dissenyar per al projecte barceloní que es pot veure als passadissos del bescanviador del metro de Diagonal. Open the gates són dos grans murals que cobreixen les dues parets enfrontades: “Vull parlar del que provoquen les migracions massives, que sempre són les guerres. De l'especulació amb les vides humanes”. Grans dibuixos en color amb escenes diferents i països diferents: “banderes espanyoles al costat de la tanca de Melilla, persones ofegades al mar de l’Estret, desaparició de nens a Alemanya, la ultradreta campant a Itàlia, Àustria, Anglaterra, els Estats Units, la Xina. En cadascun dels dibuixos intento plasmar el que passa amb els drets humans”. En l'altra paret, el missatge és més simple, les siluetes davant l'últim reixat: “és l'últim pas”.

L'altre projecte que van encarregar a Esono va ser més singular: una història que formaria part del llibre Viajes dibujados, editat per Altaïr magazine. Una publicació que vol convidar, d'una manera original, a l'esperit viatger. El còmic d’Esono per a aquesta publicació és 28-N. Dimbo Dimbo, en al·lusió al motí que va tenir lloc el 28 de novembre passat a la presó de Black Beach: “Quan vaig rebre la proposta vaig decidir que havia d'explicar alguna cosa que havia viscut jo directament a la presó i aquest dia, per a mi, va ser el pitjor. Vaig pensar que fins aquí havia arribat la meva vida i que tot s'acabava enmig d’aquell esclat terrible de violència i repressió”, explica. El detonant va ser l'agonia d'un pres que no va ser atès per ningú malgrat la insistència dels crits d'altres reclusos reclamant ajuda. Va morir. El que va seguir a partir d'aquest moment va ser una batalla campal entre els reclusos que es negaven a lliurar el cos del mort sinó hi entraven un jutge i un forense. “Van ser més de vuit hores, amb bombes de fum, fins que al final es van rendir. Després, tots sabíem el que passaria: Hores de salvatges tortures”.