A l’independentisme se li entravessa Barcelona

L'independentisme considera Barcelona, de manera unànime, una plaça bàsica per afermar el seu projecte. Uns per convertir-la en la capital d'una futura eventual república catalana. Els altres perquè la ciutat sigui punta de llança del seu projecte i el projecti cap a l'exterior. Però aquest fervor contrasta amb l'atomització de l'oferta de partits sobiranistes en vistes a les eleccions de maig. La divisió campa a pler entre les diferents famílies secessionistes. Uns diuen que és perquè no comparteixen el model de ciutat, uns altres lamenten que han pesat els personalismes, uns altres que el divorci actual podria recompondre's si es tractés de governar la capital... La qüestió és que a l’independentisme se li ha entravessat la ciutat, i es presenta dividit en cinc partits: PDeCAT, ERC, la CUP i els projectes personals del filòsof Jordi Graupera i de l'actual delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell.

Al politòleg expert en comportament electoral Lluís Orriols li sembla “contraintuïtiu que en un moment de màxima fragmentació al consistori, el lògic seria veure grans temptacions de coordinar-se, i en canvi ni l'independentisme ni l'unionisme han aconseguit aglutinar-se”. El professor admet que en cadascun dels extrems “hi ha moltes sensibilitats convivint” i que el “fracàs” que hi hagi més candidatures es deu a diversos factors: des de la irrupció d’“emprenedors” que han fraccionat més l'oferta, fins a la fragmentació del mateix moviment independentista des de l'1-O. Perquè recorda Orriols que va haver-hi altres moments en els quals sí que va ser possible la coordinació del sobiranisme. “L'independentisme tenia una agenda comuna a Catalunya i mancomunada i compartida amb agents socials, però tot allò va desaparèixer fa un any, i l'expressió màxima de la fragmentació i l'absència d'agenda compartida és l'emergència dels CDR”.

Des de la consultora Public Affairs, el soci director, Joan Roselló atribueix la fragmentació al fet que en els últims anys als dos eixos tradicionals (dreta-esquerra i centralisme-autonomisme o ara independentisme-unionisme), s'hi han sumat dos més. “Ha aflorat un tercer eix entre oferta nova o tradicional i un quart entre més o menys radicalitat, sense que la radicalitat es refereixi a un comportament negatiu”. Conclusió, exposa: “Com més aflorament d'eixos, més grans són els espais demoscòpics o electorals”. Un exemple fàcil d'entendre: ERC és un partit d'esquerres, independentista, tradicional i pragmàtic.

Els mateixos protagonistes de la fragmentació assenyalen motius diferents. Neus Munté, candidata del PDeCAT, que malgrat haver guanyat unes primàries ha manifestat que està disposada a renunciar a encapçalar la llista si s'aconsegueix una llista unitària, no té dubte a atribuir-la als personalismes: “Si no anem plegats és perquè hi ha qui anteposa altres coses que no són l'interès general i el clam ciutadà. Si la situació fos de normalitat competiríem per un espai polític i cadascun amb el seu model de ciutat. Ara, en circumstàncies duríssimes per a l'independentisme, quan ens juguem un govern més proper als veïns, aquests mateixos ens reclamen unitat”.

Per part d’ERC, l'alcaldable Ernest Maragall va mostrar dilluns passat en la presentació de la seva candidatura el viratge que representa la seva elecció per part de la direcció del partit, que va apartar Alfred Bosch malgrat haver guanyat unes primàries. Maragall va afirmar que intentarà un govern de forces sobiranistes, “unitat d'acció en el camí cap a la República”; però el seu discurs va dedicar més de la meitat del temps a parlar de ciutat i va tenir un marcat accent social amb el qual també es podria apropar a l'alcaldessa Ada Colau. “No podem negar el debat sobre la ciutat, tenim diferències que cal que puguem discutir”, afirma. Els republicans, que han aguantat fortes tensions per participar en una llista unitària, reconeixen que tanta fragmentació no és positiva, però també reivindiquen poder parlar de ciutat. D'altra banda, estan a l'expectativa de qui acaba sent el candidat del PDeCAT.

Des de la CUP, Maria Rovira deixa clar que la impossibilitat de travar aliances preelectorals es deu a les enormes divergències en el model de ciutat. Defensa “un projecte que aposti per un nou model de ciutat que posi els interessos de les classes populars en el centre” i apunta: “Per nosaltres la independència és un instrument per conquistar sobiranies, per donar la volta a les condicions de vida de les veïnes de la ciutat i la contraposa als projectes que els partits independentistes del consistori ens han mostrat al llarg d'aquests anys”.

Qui sí que va defensar una llista unitària que recuperés l'esperit de l'1-O i elaborada amb unes primàries obertes és Jordi Graupera. Amb poc èxit, perquè cap partit, i tampoc Ferran Mascarell, han comprat la proposta, que aquest cap de setmana celebra la primera volta. “La idea de la unitat té sentit per quedar primers, però la unitat anul·la la pluralitat interna de l'independentisme: per aquest motiu hem proposat les primàries, per treballar sobre la diferència” en elaborar la llista. Però lamenta: “La resta de formacions independentistes han preferit no sotmetre's a escrutini ni mantenir l'esperit d'unitat”. El filòsof assegura rotundament que la candidatura que surti de les primàries no anirà a cap altra llista.

També davant el fracàs d'una llista unitària l'exconseller i exregidor Ferran Mascarell va decidir no esperar més i va presentar fa dues setmanes la seva candidatura al marge de partits, la qual cosa va causar un gran malestar en el PDeCAT, que li havia posat catifa vermella. Amb tot, va assegurar que treballarà “fins a l'últim minut” per travar una llista unitària. Mascarell tampoc va aclarir si és el candidat de l'expresident de la Generalitat fugit Carles Puigdemont.