Els rèdits de la gesticulació

L'ascens de les dretes en les eleccions de diumenge a Andalusia ha tirat per terra les tèbies i prudents esperances amb les quals el moviment sobiranista català va propiciar i va acollir fa mig any la caiguda del Govern de Mariano Rajoy i la seva substitució pel de Pedro Sánchez. La possibilitat d'un reenfocament positiu del conflicte constitucional que llavors es va obrir és avui més difícil que la setmana passada.

No és només per la irrupció de Vox, el partit nacionalista fundat per Aleix Vidal-Quadras amb altres dirigents emprenyats del PP. Ni tampoc per la patacada dels socialistes. El que després de la votació han destacat els portaveus dels partits sobiranistes és que, al cap i a la fi, els dirigents i els simpatitzants de Vox eren els acompanyants habituals dels líders de Ciutadans, el PP i el PSC a les capçaleres de les grans manifestacions antiindependentistes convocades a Barcelona. Els dirigents d'ERC i el PDeCAT recordaven aquest dilluns que, al seu parer, l'aliança dels tres partits de les dretes espanyoles és un fet des de fa temps. Aquesta reacció indica, o almenys això sembla, que el sobiranisme català tendeix a ratificar-se en la convicció que les forces espanyoles dialogants, moderades, pactistes i federalistes estan reculant a Espanya. Pensen que són febles i minoritàries, que no volen o no s'atreveixen a enfrontar-se a l'ultraespanyolisme i que, per tant, poc o res cal esperar d'aquestes formacions.

Vist des de Barcelona, aquest és un dels aspectes més negatius i fins i tot alarmants de la nova conjuntura política: la ratificació de les pitjors percepcions sobre la força del moderantisme a Espanya. El més cridaner del cas és que, al mateix temps, el sobiranisme català es resisteix a interrogar-se sobre el seu propi paper com a galvanitzador del nacionalisme espanyolista. És un cas de ceguesa suïcida. La mobilització de l'espanyolisme ultra fora de Catalunya va saltar als carrers i a les pantalles de televisió amb les manifestacions, iniciades fa més d'un any precisament a Andalusia, al crit d'"a por ellos!" quan acomiadaven els contingents policials enviats a Catalunya. Però era una revitalització de l'antic conservadorisme ultraespanyolista tan fàcilment detectable com tossudament menyspreat pels partits independentistes. Els sobiranistes han encaixat ara amb incomoditat el paper de lletjos protagonistes passius que aquestes forces els han donat en la campanya electoral andalusa.

El reescalfament d'aquest sector de l'espanyolisme es produeix, a més, en el context propici que ofereix l'auge de moviments similars a molts països europeus. En el cas espanyol, no obstant això, és força clar que la revitalització del nacionalisme ultra es produeix en els últims anys en paral·lel a l'increment de la gesticulació de l'independentisme català. De fet, se n'alimenta. L'eixelebrada fugida cap endavant amb què el moviment independentista ha respost a cadascuna de les negatives amb què ha xocat la demanda d'autodeterminació ha propiciat el corresponent augment de la temperatura de l'espanyolisme.

Ciutadans i Vox, els dos partits que diumenge van registrar importants creixements electorals, són precisament els que més han gesticulat entorn del conflicte català. Són els que més s'han beneficiat del permanent estat d'agitació en què els independentistes es mantenen. El més assenyat seria, probablement, que a la vista de les pulsions que agiten l'electorat espanyol en comunitats tan significatives des del punt de vista demogràfic com Andalusia, els partits sobiranistes catalans assumissin que per als seus propis interessos és millor facilitar l'estabilitat del Govern de Sánchez. Això significaria activar ara un paper moderador en la política espanyola, una cosa que cada vegada sembla més aliena a les preocupacions d'uns dirigents entregats a l'activisme. Les seves preocupacions principals són unes altres. En negar-se a aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat del Govern de Sánchez el PDeCAT i ERC han posat els decisius escons que els seus diputats ocupen al Congrés al plat equivocat de la balança. No obstant això, tenen a les seves mans la possibilitat d'aplanar el principal obstacle amb què les dretes pretenen aconseguir que Sánchez tiri la tovallola i convoqui eleccions. Molts observadors opinaven fins diumenge que, en realitat, el més beneficiós per al PSOE seria precisament avançar les eleccions generals abans que el PP pogués refer-se dels seus daltabaixos judicials. Però els resultats d'Andalusia han sacsejat el tauler i ara tot està en l'aire.