Rosa Maria Sardà: “Vaig tornar la Creu de Sant Jordi perquè me la va lliurar un corrupte”

Luis García Berlanga va dir d'ella que era la millor actriu d’Espanya. I encara té un mèrit més gran. Ser considerada, gairebé per unanimitat, la millor presentadora de la gala dels Goya en tres ocasions. Després d'estar amb Rosa Maria Sardà (Barcelona, 1941), una no sap si li agrada més riure o fer riure. La seva popularitat com a actriu còmica l’ha guanyada a pols tant en televisió (va començar als setanta amb La Trinca) com en cinema, sota la direcció dels millors realitzadors espanyols. També ha aconseguit fer empipar uns quants, no només per no mostrar-se com si fos independentista catalana, la qual cosa li ha valgut insults de tot tipus a les xarxes socials, sinó per alçar la veu com a constitucionalista.

Quan va mentir: en recollir la Creu de Sant Jordi i donar les gràcies o quan va anar aquest any a la plaça de Sant Jaume i va preguntar on es retornava el guardó? Mai vaig voler aquesta distinció. Però els meus germans em van dir que era més fàcil recollir-la que no fer-ho, i de pas anar a la festa que feien i divertir-nos. Quan vaig sortir de recollir-la, a la plaça de Sant Jaume els guàrdies se'm quadraven. Com que no m’ho podia creure, vaig tornar a passar diverses vegades, i sempre es quadraven. Els meus germans, que m'esperaven fora, es petaven de riure.

Però l'ha retornat perquè qui la hi va lliurar, el president Jordi Pujol, és un corrupte o per evitar que quan mori li posin esqueles als diaris? Perquè qui me la va lliurar és un corrupte. I perquè, si no penses com ells, et consideren un mal català, i per tant no vaig creure que fos digna d'aquest guardó. I per això de les esqueles. No vull cap esquela enlloc, són una cosa molt lletja.

Mantenir la coherència ha tingut un preu alt per a vostè? No. O no me n'he assabentat. És que soc una persona molt molt simple. A més a més, no soc rancorosa, però no oblido.

No oblida el que està passant a Catalunya? Ni un sol dia. No poden continuar fent servir això de “seguim el mandat del poble de Catalunya”, perquè no és cert. Així no implementarem la república. Com diu el meu germà Javier, actuen com si diguessin: “Ara a Catalunya no hi haurà llei de la gravetat, perquè no ens agrada i ho hem decidit”. I com ho faran perquè no hi hagi llei de la gravetat? I la que diu: “És que no anàvem de debò”? Ens han pres el pèl o què?

I la seva opinió sobre els presos del procés? Estic a favor que surtin de la presó, però si és un xantatge no, i ara estan fent xantatge. I quant als exiliats, hi ha molta barra i molt victimisme. Diuen: “Proclamarem la DIU”, i passa un cap de setmana i uns quants s'escapen. No són víctimes de res, han triat el seu destí. I els altres també el van triar quan els dies 6 i 7 de setembre del 2017 van fer el que van fer. Van cometre un delicte, no sé si tan greu com el que se'ls imputa, però el que sí que sé és que jo vaig vomitar perquè em vaig sentir totalment violentada. El delicte el van cometre.

Hi ha molta gent esgotada amb aquesta qüestió. Jo estic en un moment de la meva vida en el qual de vegades penso: que facin el que vulguin, ja s'apanyaran. Continuaré barallant-m’hi i fent el que pugui, però en el fons sento que això ja ho he viscut, encara que no una cosa tan absurda com voler posar fronteres. Les fronteres no haurien d'existir.

Està molt enfadada amb els responsables del procés. Hi ha raons per estar-ho. I a més, estic sorpresa. No deixo de pensar que en aquest assumpte hi ha involucrades persones intel·ligents, amb estudis… Algunes molt creients, creuen en Déu i aquestes coses… Però com poden pensar que poden implementar una república si la majoria del poble no ho vol o no hi està implicat! Això s'assembla molt al colpisme, encara que aquestes paraules estan tan grapejades… Em passa el mateix quan veig joves que diuen: “Fora els feixistes!”. No tenen ni idea del que estan dient, no saben què és la desgràcia de viure una dictadura. La meva generació i d’altres hem aguantat una dictadura franquista, i després la dictadura del senyor Pujol. Perquè si això no era una dictadura, que baixi Déu, aquest Déu al qual ells van a adorar, i ho vegi.

No aprenem res? És incomprensible que no aprenguem dels errors anteriors. Al meu avi patern, mentre regava l'hort, el van matar d'un tret a l'esquena amb la Guerra Civil ja acabada. No és només una anècdota. Des que l'home es va posar dempeus vam començar a cagar-la. I a sobre ara els errors es magnifiquen amb això de les xarxes socials, que proporcionen impunitat. És un fenomen de covards.

Vostè s'ha convertit en una víctima d'aquestes xarxes… M’expliquen que em posen a parir sovint. Ho fan perquè no m'embolico en un llaç groc i no m'interessa l'independentisme.

El director Lluís Pasqual sembla que ha estat una altra víctima. Jo ja he dimitit del patronat del Teatre Lliure. Si ell ja no hi és, no tinc cap motiu per continuar-hi. No entenc com, sent en Lluís un dels més grans directors de tots els temps i països, s'ha permès una cosa tan lletja. Ha estat una persecució política perquè no s'ha pronunciat com a independentista. I això que tampoc ha demanat a ningú que no ho fos. Però demanar-li que hi hagi llaços grocs en un escenari… Quina incultura!

Què opina que vostè produeixi repugnància a Pilar Rahola? Tant me fa. M'importa un rave.

A vostè, o l'adoren o la insulten. Em diuen senil, malalta, vella, borratxa… Pensant-ho bé, crec que gairebé ho admeto tot. Però, en canvi, sé perfectament el que dic i per què. Està sent molt dolorós tot això.

Podeu llegir l'entrevista complerta a El País Semanal aquí (en castellà).