Una comèdia amb vibrador que “apel·la a les coses bones de la vida”

Quan el ginecòleg William Masters i la sexòloga Virginia Johnson (Masters & Johnson, aquesta gran parella) van utilitzar en la dècada dels seixanta del segle XX el famós artefacte Ulisses per estudiar l’orgasme femení (vegeu Masters of sex, de Thomas Maier, Debolsillo, 2016) semblava que eren uns avançats. Però molts anys abans un metge britànic capdavanter havia creat l’antecessor d’aquest aparell destinat a aventurar-se, com el protagonista de l’Odissea, en regions desconegudes. Joseph Mortimer Granville es considera l'inventor del vibrador (mal anomenat consolador: hi ha una campanya per canviar-li el nom per “alegrador”), desenvolupat per alleugerir, per la via d’arribar al clímax, suposades malalties femenines, principalment la histèria, a la qual s’atribuïen, a més de dolors físics localitzats, ansietat, irritabilitat, fantasies sexuals i tendència a crear problemes. Granville va crear el dispositiu el 1870 cansat de fer teràpia a mà.

Ara una comèdia que s’acaba d'estrenar a la sala Villarroel de Barcelona, amb direcció de Julio Manrique, té com a element central el vibrador i el seu inventor, convertit aquí en un nord-americà, el doctor Givings (Ivan Benet). L'habitació del costat, que es pot veure fins al 3 de febrer, amb Pol López, Carlota Olcina, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Alba Florejachs i Adeline Flaun, és una adaptació de la peça In the next rooom (or the vibrator play), de Sarah Ruhl, considerada una de les dramaturgues contemporànies més interessants dels EUA. La traducció al català la signa Joan Sellent.

“La comèdia de Ruhl és molt divertida, està plena d’humor i de llum”, afirma Manrique. “És una autora poc coneguda aquí, a banda de la seva Eurydice, que va presentar al Grec del 2010 la companyia britànica ATC”. El director explica com la peça s’adapta a les circumstàncies concretes de la societat nord-americana de la mateixa època, la segona meitat del segle XIX, i de moral igualment victoriana, elements de la història de Granville i el seu invent. “És la història de l’origen del vibrador, l’explica molt bé a Tecnología del orgasmo Rachel P. Maines (editorial Milrazones). Resulta al·lucinant com es va arribar a aquest trasto. Nosaltres n'hem aconseguit per internet per a l’obra un de vintage, no tan antic, de principis del segle XX, que sembla un assecador. S’aplicava al pubis i vibrava tot, molt curiós”.

“Resulta al·lucinant com es va arribar a aquest trasto. Nosaltres n’hem aconseguit per internet per a l’obra un de vintage, no tan antic, de principis del segle XX, que sembla un assecador”

Manrique recalca que els ha quedat un espectacle molt divertit i simpàtic. “Té alguna cosa de vodevil francès, amb comèdia de portes, i alhora és una obra molt poètica, deliciosa. Parla del plaer, del desig i apel·la a les coses bones de la vida”.

L'anècdota de partida, continua Manrique, “és la idea d’un metge fascinat per l’electricitat, llavors la panacea, durant una època de canvi com la nostra. Hi ha escenes molt boniques, en les quals s’ofereixen hipòtesis sobre el futur, que, és clar, és on som ara”. El metge és un professional que intenta curar el que considera disfuncions sexuals amb el seu nou aparell. “A l’escenari es mostren paral·lelament els experiments en una habitació i la vida quotidiana de la casa del metge a la del costat. La dona del doctor sent els crits de plaer al laboratori i vol saber què passa, i després, que el seu marit ho provi amb ella”. De fons, “la repressiva, reprimida i encotillada societat victoriana i les dones que s’hi rebel·len”. És, subratlla el director, “una obra molt femenina, però l'autora també té molta empatia pels personatges masculins, com el metge”.

Manrique apunta que la peça té “final feliç”.