Senyoros de la RAE

No es podia ser més desafortunat, més ineficaç, més infeliç. La Real Academia de la Lengua, la RAE per als amics, ha publicat i difós a bombo i platerets el seu flamant Libro de estilo de la lengua española (Espasa), una mena de compendi de criteris d’estil, diccionari de dubtes i curiositats diverses que, com el seu nom indica, és un llibre d’estil. Està legitimada la RAE per elaborar un llibre d’estil? Forma part de les seves competències? Òbviament, no. Un llibre d’estil és el recull de les especificitats que, pel que fa a estil de redacció, convencions ortotipogràfiques i criteris d’incorporació (o no) de novetats lèxiques elabora cada mitjà de comunicació (també en tenen administracions i grans empreses, però és cosa sobretot de mitjans) a fi de definir i difondre la seva pròpia manera de fer les coses. L’únic que pot aconseguir un llibre d’estil fet des d’una institució tan acadèmica és uniformar el que, per definició, ha de ser divers.

Amb això no n’hi ha hagut prou, però, perquè la RAE s’ha ficat en un altre esbarzer. Coneixedors que hi ha unes coses que se’n diu Twitter i WhatsApp, han decidit orientar la redacció dels missatges curts perquè deuen veure que allò és un desori. Jo sempre em demano si col·lectius més o menys coneguts tenen el seu grup de Whats. Hi ha un grup amb tots els jugadors del Barça, per exemple amb el capità (Messi) com a administrador? La companyonia de l’1 d’octubre va generar grups de piolins? I la RAE? Com deuen ser els missatges que s’envien entre ells? Pere Gimferrer hi fa servir emojis? Quins d’ells deurien escriure de qualsevol manera per haver de considerar que calia fer-hi alguna cosa? Bé, sigui com vulgui, el més divertit de tot plegat és que se’ls ha acudit de donar orientacions sobre com s’escriu a les xarxes socials, però només han pensat a publicar el Libro de estilo en paper. Una manera com una altra d’evitar que les consignes arribin al destinatari.

Del Libro de estilo s’ha destacat també que hagi entrat en qüestions de gènere, evidentment amb un afany normatiu (com tot el que fan) que pretén bandejar els esforços de col·lectius feministes per crear un llenguatge inclusiu que esmussi les arestes masclistes que la llengua, agradi o no, incorpora. És curiosa la manera com els lingüistes creiem (faig un plural gremial a contracor) que la llengua és nostra, que l’entenem més bé que ningú, i que tenim més criteri per decidir què n’han de fer els usuaris, sempre sobirans en les seves maneres de dir. I és curiós, així, com l’enemic número u del llenguatge inclusiu ha acabat sent la professió filològica, dones incloses, entestada a recordar que el gènere gramatical no té res a veure amb el sexe i que amb el masculí plural ja n’hi ha prou. Les feministes això ja ho saben, i els és igual.

Qualsevol col·lectiu de qualsevol àmbit del saber genera el seu propi llenguatge; fins aquí cap problema, tots aquests intents es consideren llenguatges d’especialitat, i els esforços de l’acadèmia davant aquest fenomen es dirigeixen més aviat a codificar i orientar, tenint en compte que les aportacions d’aquests llenguatges afecten sobretot el lèxic. Ara bé, a rebuf de la més recent literatura feminista i de gènere, hem trobat un col·lectiu que ha creat un llenguatge propi que pretén, amb la seva extensió, modificar usos més profunds, endèmics, i per fer-ho s’ha atrevit a intervenir en un element molt més sensible que l’estrictament lèxic: la morfologia flexiva. I aquí tots els senyoros de la RAE s’han començat a remoure a la cadira.

Quin gran terme, senyoro. Després d’haver de sentir un cop i un altre que el masculí és el gènere no marcat, que en el cas del plural ja hi som tots i totes, i que escriure tod@s, todxs o todes és una extravagància, s’han empescat un masculí marcadíssim per denotar justament l’home condescendent, el que creu que no n’hi ha per tant, el que pensa que exageren i segur que ella volia. No crec però que a la RAE l’admetin mai.