Madame de La Fayette

Els historiadors de la literatura francesa sempre s’han posat d’acord en la idea que La princesa de Clèves (1662; hi ha traducció al català) és la primera novel·la moderna de les lletres franceses. A més de ser la primera —descartant, doncs, la molt menys notable L’Astrée, d’Honoré d’Urfé, novel·la pastoral que Éric Rohmer va portar a la pantalla—, és una de les millors novel·les que mai hagi donat aquest país. A la nostra novel·la d’avui ja no hi ha ni grecs ni romans amb toga, ni pastorets ni colometes cursis, i tot en el llibre de Madame de La Fayette (1634-1693) és alta vida urbana, homes i dones de carn i ossos, psicologia, situacions de cada dia.

La història és senzilla: la senyoreta de Chartres es casa, en un mariage de raison —els altres solen ser irracionals, per massa carregats d’amor; oh temps benaurats dels casaments de conveniència!— amb el príncep de Clèves, noble d’importància a la cort d’Enric II. (Tot passa temps enrere en la història de França, segurament per no escandalitzar cap contemporani de l’escriptora.) Al cap de poc temps de casada, l’ara princesa de Clèves coneix a la cort un home com no en corren gaires, ni llavors ni ara: ben plantat, guapo, intel·ligent, ric, amb esprit, carregat de virtuts cardinals i teologals i amb totes les potències de l’ànima: Monsieur de Nemours. Com no podia ser altrament, ella se n’enamora, que és la llibertat arriscada que coneixen totes les dones casades, igual que els seus marits, una llibertat que avui s’ha convertit en un costum que faria tremolar sant Pau, inventor del matrimoni cristià, si tornés al saeculum.

Però diguem-ho bé: només se n’enamora. No el veu gaire sovint, de vegades fins i tot l’evita, mira de no fer-lo patir però tampoc no li dona mostres de passió, i l’afer no es consuma a la manera que sol usar-se avui la llibertat que hem esmentat. Un bon dia, la princesa de Clèves comet un error que ha fet vessar més tinta que cap altre episodi de la literatura francesa, ni tan sols el de la famosa magdalena de Proust: confessa al seu marit que està enamorada de l’altre. El marit s’engelogeix, els segueix per veure què passa exactament, tot queda en una ambigüitat prodigiosa, i al final, desesperat a causa de l’amor a la seva dona i de la gelosia, mor. Llavors la princesa no s’entrega als braços del seu amat i amador, sinó que es tanca en un lloc apartat, lluny del bullici i de la frivolitat de la vida mundana.

La majoria dels crítics de qualsevol temps ha opinat que la famosa escena de la confessió era del tot inconcebible: la princesa de Clèves no és cap bleda, ni es va educar a les Filles de Maria com per cometre l’error monumental d’explicar al seu marit que a ell se l’estima molt, però que està enamorada d’un altre. No he conegut ni una sola dona —és clar que no n’he conegut gaires— que, si té un afer molt més consumat que el de la princesa de Clèves, confessi al seu marit un episodi adúlter, que no és ni tan sols el cas de la nostra novel·la. Els homes, que solen ser més ingenus que les dones, de vegades ho expliquen, i no hi ha dona que ho perdoni. Al cap i a la fi, el matrimoni és un contracte civil molt seriós; i no diguem si s’ha fet a l’església. Madame de Sévigné —una altra de les grans del segle— va trobar la confessió del tot inversemblant. Molt poc després d’editar-se la novel·la, el Mercure Galant va impulsar una enquesta entre la població lectora de tot França, i un home de comarques va contestar: “Una confessió d’aquesta mena no ha sortit mai de llavis femenins a la meva encontrada. Quina de les nostres pageses s’atreviria a imitar aquesta princesa mancada de seny?”. Una dona, combativa i prefeminista, va respondre: “Més aviat cal lluitar eternament, i morir en el combat”.

La meva suposició és que Madame de La Fayette va escriure aquesta novel·la amb l’ajuda del seu gran amic, el moralista francès La Rochefoucauld, i que va ser ell, possiblement contra l’opinió de l’escriptora, qui li va insinuar aquest passatge de la novel·la: un fet que, en realitat, fa que el llibre s’hagi d’acabar de seguida, amb la mort del marit i després de la muller, perquè seria molt ximple continuar-la amb un fine lieto a l’estil operístic, amb la princesa i el seu enamorat vivint confortablement i burgesa en un hôtel de Saint Germain, amb una imatge del marit difunt penjat a la paret d’una saleta.

Situats, tanmateix, al segle dels moralistes francesos, aquest argument no deixa de tenir una certa grandesa moral, una finesa d’esprit i un sentit de l’honor que fan colossal la figura de la protagonista. Encara avui, a certs pobles de Catalunya, quan aconsellen a una dona jove i viuda que es torni a casar, ella respon: “Un sol Déu, i un sol home!” Però ara Déu està missing, i d’homes per casar, n’hi ha per donar i per vendre.