Triangulacions

Tan ajustat és relacionar la política amb el futbol com pesat reiterar-ne el vincle, per la progressiva evidència del paral·lelisme més que no pas per la insistència en la semblança. Cada debat parlamentari, cada míting, cada arenga mediàtica en qualsevol de les dues grans ciutats semblen reflectir un constant Barça-Madrid en què fins i tot hi té cabuda el joc brut examinat per l’equivalent al VAR dels estadis. I així, una de les moltes càmeres que hi ha al Congrés o al Parlament simula aquella antiga moviola, però amb més precisió tècnica a l’hora de determinar si hi va haver una falta greu en la suposada escopinada d’un diputat a un ministre. O motiu d’agitació a les graderies i conseqüent desconcentració del davanter per l’excés de gesticulació dels membres d’un dels equips principals acostumats a provocar primer i protestar després, quan se’ls recorda que tal faràs, tal trobaràs. O causa d’expulsió d’un jugador parlamentari sempre provocador que molesta l’àrbitre més que el contrari, ja que, de tant patir les seves entrades, aquest ja no sap si el fet que el penalitzin és la causa o l’efecte de la seva pròpia actitud agitadora.

Deu ser per aquesta relació que els qui juguen amb la metàfora veuen ara triangulacions en la majoria de les tàctiques polítiques. Com si aquesta figura consolidada per Cruyff i sofisticada per Guardiola com a ballet harmònic a còpia de passades curtes i precises amb la finalitat de trencar l’esquema al rival fos el gran descobriment de l’any. Com si els clàssics no l’haguessin aplicat en la construcció de les piràmides i definit per calcular les mesures de distància i com si mai hagués estat present en els nostres estudis elementals quan ens endinsaven a l’espès món de les àrees superposant-les amb el teorema de Pitàgores.

Deu ser pel valor de la hipotenusa però sobretot pel pes dels catets, és a dir, dels costats més curts –en la doble accepció de la paraula– que el triangle ha cobrat vida política abans que aquesta acabi engolida pel de les Bermudes.

Hi ha triangulació forçada en la campanya electoral andalusa. El centre de gravetat ja no és a Sevilla, ni en l’eix que la ciutat sevillana dibuixa amb Madrid, sinó en l’escalè que té el tercer vèrtex a Barcelona. Parlar de Catalunya, el seu procés, els seus privilegis, la seva provocació i la seva fortalesa ven. Ho sabem. També perquè és a Catalunya on viuen més andalusos fora d’Andalusia. Esmentar els polítics empresonats preventivament per negar-los el potencial indult abans d’haver-los condemnat perquè encara no han estat jutjats anima el sud resignat. Desviar l’atenció d’una autonomia tan rica com castigada i dedicar-li escassos minuts dels molts que es destinen a mítings i escenificacions equival a dissimular que no es tenen solucions ni projecte per a la comunitat. És el que va fer Pablo Casado davant dels andalusos de Jaén, olivaires altius, potser perquè no tinguessin oportunitat de recordar-li qui va ser que va aixecar les oliveres. I que no li expliquessin que no les va aixecar el no-res, ni els diners ni el senyor, sinó la terra callada, el treball i la suor.

Només la proximitat tant geogràfica com interessada del penyal de Gibraltar ha desviat parcialment l’atenció catalana d’uns comicis que han desplaçat cap al sud els problemes amb el nord. Allà on es fa bullir l’olla del nostre avenir: Europa. La potència descapitalitzada per la incapacitat de revertir el declivi del projecte temptador que va ser deixant la seva erosió en mans dels populismes més enervats tant de dretes com d’esquerres gairebé sense rèplica.

El Brexit i les seves conseqüències. Una nova triangulació inesperada que després de simular una dansa macabra entre Londres i Brussel·les ha trobat inesperadament en Madrid i durant uns dies el cigne negre amenaçador. Mentrestant, la polèmica rejovenia, a través del pitjor dels malsons, el que la roca va ser per a tantes generacions d’espanyols: una excusa, un pretext, una fugida, una cortina de fum per desviar l’atenció de tants despropòsits. Els mateixos que ha atiat l’oposició fent creure en va que en tres dies es podia resoldre un contenciós de 300 anys.

Hi ha triangulació també en els debats pressupostaris. Ajuntament de Barcelona, Generalitat i Govern central necessiten diferents suports per aprovar els comptes respectius. Els comuns de Colau s’entesten a condicionar els catalans als espanyols per la via tot allò que es perd si els independentistes no tenen en compte l’haver abans que el deure. El crèdit abans que el risc. I de passada, que aquesta dansa dels vels emboliqui també les previsions per a una ciutat expectant que veu que s’apropen unes eleccions tan imprevisibles com impredictibles.

I si aquesta triangulació no funciona és perquè està supeditada a la que es dibuixa entre Barcelona, Madrid i Waterloo. Els vèrtexs reals del dibuix elemental.