El blanc i negre torna al Loop

Deu ser l'humit malestar que es continua filtrant a la façana de l'optimisme social i la recuperació econòmica o potser l'empatx de colors i recursos visuals afavorits per les noves eines. Sigui com sigui, el blanc i negre torna amb força al videoart, com demostren les obres de la fira Loop, l'única d'Europa i probablement del món dedicada exclusivament a l'art en moviment. El Loop, que es va inaugurar ahir a la nit a l'Hotel Almanac de Barcelona, estrena seu i dates de tardor per consolidar el seu caràcter professional i no ser assimilada als nombrosos festivals d'estiu. Per això, la fira, que es clausura demà, ha preferit renunciar al públic menys especialitzat de cap de setmana. “No ens interessa tant el nombre de visitants com el seu perfil i compromís”, assegura un dels fundadors, Emilio Álvarez, de la galeria Àngels, destacant que, a més del centenar de col·leccionistes convidats, hi ha cada vegada més compradors de vídeo extemporanis.

Un any més, les galeries del Loop (42 firmes de 20 països, en tres plantes) ofereixen una radiografia del panorama més actual d'aquest mitjà i de les seves preocupacions, que se centren en la producció. “El Loop és un esdeveniment únic perquè reuneix tots els agents del món del vídeo”, assegura l'artista Hans Op de Beck, que torna un any més amb la galeria holandesa Ron Mandos. La seva obra The Girl, que transporta l'espectador a un món misteriós i oníric, és de les poques animacions per ordinador d'aquesta edició, a més de la migració d'estornells de Desirée Dolron (He.ro).

La vida real reforça el seu protagonisme en els vídeos, amb obres impactants com Assaig sobre la masculinitat, que Núria Güell (ADN) ha fet entrevistant prostitutes; o la inquietant Portrait of Ourselves, que planteja la relació entre un adult i una nena, de Rä Di Martino (Mónica de Cárdenas), o Mater Amatisima, de María Ruido (Rosa Santos), reflexió sobre la maternitat des del cas de la nena xinesa assassinada pels seus pares adoptius a Santiago de Compostel·la.

Després de desterrar el relat durant anys, torna la narrativa, i no només amb històries d'angoixa existencial. També hi ha lloc per a la ironia i l'humor; ho demostra The Curator, de Shahar Marcus (Braveman Gallery), protagonista d'accions que converteix en vídeos, un dels quals, Seeds, s'acaba d'incorporar al Macba. Encara que el blanc i negre domina, també hi ha obres en color suggeridors, com a Sol vermell, de Lois Patiño (RocioSantaCruz), que reflecteix l'estat meditatiu de l'experiència submarina.

La durada mitjana de les obres ronda els 15 minuts, però la majoria no supera els deu. En línia amb la voluntat d'obrir a un col·leccionisme jove un mitjà que no té mercat secundari, per la qual cosa no es presta a l'especulació, les obres oscil·len entre els 5.000 i 8.000 euros. Curiosament, tant la més cara (50.000 euros), un experiment de Derek Kreckler sobre la interacció entre temps, acció i concepte, com la més barata (1.800 euros), de Breure & Van Hulzen, es basen en performances. Un procediment utilitzat per artistes com el cubà Carlos Martiel (Gilda Lavia): denuncia les morts d'immigrants al Mediterrani tancant-se en una galleda de vidre i deixant-se submergir per les seves aigües.