Magistrades... quines magistrades?

Alguns deuen haver observat que aquest article s’inspira en la pel·lícula del gran Billy Wilder Un, dos, tres, concretament, en la conversa que mantenen l’empresari de la Coca-Cola nouvingut a la seu de Berlín occidental i el seu ajudant, un alemany amb un passat nazi evident que, davant la pregunta del nou cap sobre la seva col·laboració amb el Reich, respon “Adolf... quin Adolf? Jo era al subsol, al metro” (aproximadament). Aquest exercici de cinisme és el mateix que han exercit aquesta setmana el PSOE i el Partit Popular en el seu acord sobre la presidència del Tribunal Suprem i el Consell General del Poder Judicial, un càrrec que recau en una mateixa persona. I ara no em refereixo a la forma de designació, una nova mostra de la perversió del sistema d’elecció a les mans dels polítics, davant de la mirada atònita de la ciutadania i de la mateixa magistratura. Em refereixo a la manera en què els encara partits majoritaris al Congrés, el PSOE i el PP, han passat la mà per la cara a les dones magistrades de la carrera judicial i, novament, com ha passat en totes les renovacions anteriors del CGPJ, el nom proposat és el d’un magistrat.

Les dones tenen accés a la carrera judicial des del 1966, tot i que no va ser fins al 1981 quan van poder accedir-hi sense el consentiment del seu marit. Perquè durant el franquisme les dones eren subjectes alieni iuris o, el que és el mateix, dependents d’un home: el seu marit.

Han passat els anys i des del 2013 són més les dones que els homes en la carrera judicial, ja representen el 53,2% de la carrera i, a més, superen al nombre d’homes en tots els òrgans unipersonals (excepte en l’àmbit mercantil, en què són el 34,4%). Aquestes són dades del Butlletí d’Informació Estadística núm. 53, titulat Una perspectiva de gènere en la Justícia, unes dades que haurien de fer passar vergonya a més d’un. Segons les xifres d’aquesta publicació del CGPJ, als jutjats, òrgans unipersonals als quals s’accedeix per un sistema de mèrits i capacitat, la majoria dels titulars són jutgesses. En canvi, quan som davant de tribunals, òrgans col·legiats als quals s’accedeix a través de concursos sota criteris més discrecionals, la presència de magistrades disminueix i augmenta la d’homes. La xifra d’aquests últims és més elevada com més alt és el rang del tribunal en qüestió: actualment, el 85,5% dels membres del Tribunal Suprem són homes, i només un 14,5% són magistrades.

Si parlem de les presidències dels òrgans col·legiats, també la presència de dones és molt menor. El 2018 encara cap magistrada ha presidit una sala al Suprem ni, per descomptat, aquest òrgan ni el CGPJ. A l’Audiència Nacional (AN), tot i que el president és un magistrat, les coses acaben de canviar respecte a les sales perquè, per primera vegada, el 2018 quatre de les dotze presidències de sala de l’AN estan ocupades per magistrades. Presidentes de Tribunals Superiors de Justícia només n’hi ha un 7,1%, i d’Audiències Provincials, un 16%. No obstant això, el percentatge de dones magistrades amb més de 10 anys amb aquesta categoria, un dels requisits que es demanen per optar a una presidència, és del 47,9%. En tenen per triar.

Malgrat el que s’ha clamat aquests dies en mitjans de comunicació, púlpits de diferent signe i xarxes socials, aquestes xifres demostren que, com més discrecionalitat hi ha en l’elecció dels membres dels diferents òrgans judicials, més homes hi accedeixen. En canvi, quan es tracta només de valorar mèrits, són les dones les primeres a entrar. Per això resultaven incomprensibles les piulades indignades (i indignants) del compte de Twitter de l’Associació Professional de la Magistratura, majoritària en aquest poder, contra una fiscal que havia criticat, amb raó, la invisibilització de les dones a la cúspide de la carrera judicial. De fet, haurien de revisar les bases de les seves afirmacions, que són, com a mínim, errònies. La justícia no pot silenciar el saber i la professionalitat de les jutgesses i magistrades, ni ignorar les dades que s’han exposat breument. Després ens estranyem de tenir encara avui una justícia, en una part important, patriarcal.

Ni els homes són millors, ni les dones hi som per quota. Posem els mèrits de tots sobre la taula, també els de centenars d’homes mediocres, fins i tot dolents, en les seves professions que són on són pels mecanisme de cooptació que caracteritzen encara avui els processos de selecció, on el mèrit, per als homes, no és necessàriament un requisit indispensable. En canvi, sí que ho és per a les dones.