Díez-Picazo, a l’origen i la fi del conflicte

L'endemà que la sala contenciosa administrativa (sala tercera) del Tribunal Suprem rectifiqués la seva pròpia jurisprudència sobre l'impost de les hipoteques establerta feia tres setmanes, els seus magistrats continuaven dividits aquest dimecres. No només sobre la decisió d'atribuir als clients el pagament del tribut, sinó també sobre com s'hauria d'haver portat aquest assumpte per evitar danyar la imatge del Suprem, que tots coincideixen que ha quedat tocada. En això és gairebé en l'única cosa que hi ha unanimitat entre els membres de la sala. En això i en el fet que l'actuació del seu president, Luis María Díez-Picazo (Madrid, 1958) durant les últimes tres setmanes no ha estat a l'altura de la complexitat del moment.

"No és que Díez-Picazo hagi agreujat el problema, és que l'ha creat ell", afirma un magistrat de la sala que, com d'altres, culpa el president d'haver creat el conflicte amb la nota pública que va difondre el 19 d'octubre, l'endemà que es conegués la sentència que imputava als bancs l'impost de les hipoteques. En aquest escrit, Díez-Picazo adoptava dues iniciatives: frenar els recursos pendents sobre aquesta qüestió per evitar que s'apliqués la nova jurisprudència; i convocar un ple perquè tots els magistrats de la sala determinessin si confirmaven el nou criteri o feien marxa enrere.

Alguns magistrats qüestionen el president de la sala

La sentència publicada el dia abans havia estat rebuda amb retrets per part de la sala, sobretot per alguns dels magistrats més antics, que consideraven que els cinc magistrats que van subscriure la decisió havien tractat amb lleugeresa la jurisprudència establerta sobre aquesta matèria des de fa més de 20 anys. Molts ja van dir aquell dia que davant d'una decisió d'aquesta magnitud s'hauria d'haver reunit el ple. Però el president de la sala, que sabia que la secció segona (l'experta en tributs) estava analitzant qui pagava l'impost, no va veure necessari convocar tots els jutges.

Aquest va ser el primer error de Díez-Picazo, segons diversos magistrats. Des que el 2015 es va fer càrrec de la presidència de la sala, ha estat poc inclinat a convocar plens per establir doctrines. Sosté que aquestes reunions de més de 30 magistrats allarguen el debat més del que seria necessari i es converteixen en sessions tedioses, per la qual cosa prefereix delegar totes les deliberacions a la secció experta en la matèria que es tracti. "No li agrada estar en el dia a dia. Va a les reunions que ha d'anar, però no està al damunt de les coses. Segons es miri, aquesta manera d'exercir el càrrec pot ser bona per a la independència dels magistrats, per treballar amb llibertat. Però pot haver-hi també una mica de desistiment", afirma un membre de la sala, que assegura que una situació com la viscuda les tres últimes setmanes seria impensable amb un altre president. "Si s'està estudiant un assumpte tan important i no es descarta canviar una jurisprudència que fa dècades que està establerta, has d'estar alerta. O reclames a ple, o vas a les deliberacions, o preguntes cada dia", afegeix. El que ningú s'explica és que Díez-Picazo deixés fer als magistrats de la secció segona i convoqués al ple una vegada dictades i difoses les sentències. Aquesta decisió va causar estupor entre la gran majoria dels membres de la sala i fins i tot va ser desautoritzada públicament pel president del Suprem, Carlos Lesmes, considerat el gran valedor de Díez-Picazo per arribar a la presidència de la sala el juliol del 2015.

Un ascens qüestionat

Per a molts, el que ha passat aquests dies té el seu origen en aquell episodi de fa més de tres anys, que va causar un altre enorme conflicte intern a la sala tercera del qual, segons molts dels seus membres, encara no s'ha recuperat. La presidència de la sala l'ocupava llavors José Manuel Sieira, un magistrat amb 21 anys d'experiència al Suprem i amb un balanç positiu en la gestió de la sala segons la majoria dels seus membres. Sieira volia renovar mandat i quan tots donaven per fet que el Consell General del Poder Judicial el renovaria, va sorgir el nom de Díez-Picazo promogut com a candidat de Lesmes per situar en aquest càrrec un magistrat més afí que li permetés exercir més influència sobre una sala estratègica: a la sala contenciosa administrativa resolen els recursos que es presenten al Suprem contra les decisions del mateix Lesmes i del Poder Judicial, a més de tots els litigis plantejats contra el Govern central per les comunitats autònomes o qualsevol empresa o ciutadà.

Diversos magistrats van denunciar "pressions" a vocals del CGPJ perquè votessin a favor de Díez-Picazo, que va acabar imposant-se en obtenir el vot de 12 dels 21 membres de l'òrgan de govern dels jutges. Per primera vegada, el Consell General del Poder Judicial no va renovar un president de sala del Suprem que aspirava a la reelecció.

Després d'aquesta turmentosa arribada al càrrec, Díez-Picazo no ha aconseguit prendre les regnes de la sala, coincideixen diversos magistrats consultats. Encara que ha impulsat amb èxit la incorporació a la sala d'alguns magistrats afins, continua tenint a dins detractors que no comparteixen ni la seva gestió a la presidència ni el camí que va seguir fins a arribar-hi. "Sempre he dit que em sembla un jurista brillant, sòlid, però va arribar a la presidència molt ràpid i de mala manera. No era el seu moment i ara s'ha demostrat", diu un magistrat. Quan va arribar al càrrec, tenia 57 anys i en feia "només" set que era al Suprem, al qual es va incorporar pel cinquè torn (juristes de reconeguda competència que ingressen en l'alt tribunal al marge de la carrera judicial). Els seus primers dos anys al capdavant de la sala els va compatibilitzar amb la docència al Centre Universitari d'Estudis Financers (CUNEF), dependent de l'Associació Espanyola de la Banca, la patronal del sector. Una relació que encara l'ha posat més al punt de mira després de la seva decisió de revisar el criteri que s'acabava d'establir que fos el banc el que pagués l'impost de les hipoteques.

El protagonisme del president de la sala en el conflicte de les últimes setmanes s'estén fins a l'últim moment del ple de dimarts, quan Díez-Picazo va decantar la votació a favor de carregar l'impost hipotecari sobre els clients. Diversos magistrats consultats li retreuen que canviés d'opinió després que durant les sessions es mostrés en diverses ocasions partidari de confirmar la jurisprudència que establia que havia de pagar el banc però sense possibles efectes retroactius. Però, sobretot, critiquen que impedís obrir un debat sobre possibles efectes retroactius si s'imputava el tribut al banc. "La seva obsessió era la retroactivitat, frenar l'allau de demandes d'hipotecats", afirma un membre del ple.