L’ombra del violador

“És per allò del violador aquell, oi?”, pregunta l'empleada d'un estanc d'una localitat barcelonina. A ella també li ha arribat. Diuen que el conegut com segon violador de l'Eixample, Alejandro Martínez Singul, viu al caixer que té al costat. Però ella mai l'ha vist. La informació va començar a córrer fa dues setmanes, com corre ara tot: per les xarxes socials, de whatsapp en whatsapp, de post de Facebook en post de Facebook, de pantalla en pantalla fins a alertar i preocupar tot el veïnat.

El caixer en qüestió és gran, fa cantonada, i està molt a prop del metro. No sé si és un bon caixer per dormir-hi, mai m'ho he plantejat, tinc el privilegi d'utilitzar-los només per treure diners. Potser, un punt a favor seria que estigués a prop d'un menjador social. És el cas. O això diu Google Maps, que és com es busquen ara les coses. Per estar-ne segura, demano ajuda a una monja que torna de fer la compra. Ella no sap qui és Martínez Singul, però sí pot guiar-me fins al menjador social: tot recte, passat el mercat, que està tancat, i una mica més avall, a l'interior del monestir, està el menjador.

Són indicacions fàcils, fins i tot per a mi, i els rètols de la porta no deixen marge de dubte: 'Menjador social i centre d'acolliment diürn'. Per error, pico el timbre de les monges clarisses. Per sort, ningú respon. Provo de nou, ara el timbre bo. Una jove m'informa que al menjador no saben res de Martínez Singul. Encara que si ho sabessin, adverteix rere les reixes de la porta, tampoc podria dir-m'ho. La seva resposta sona sincera.

Alejandro Martínez Singul va ser apallissat en un caixer a Barcelona. El seu fantasma recorre altres ciutats

Segueixo carrer avall, caminant pels voltants, aprofitant que la pluja ha donat una mica de treva, fins que topo amb una parella de jugadors d'escacs. La partida, que mantenen bastant avançada, es juga a la vorera, sobre uns cartrons, i coronada per un got de plàstic per a les propines. A l'interior hi ha algunes monedes, però no gaires.

“Com és?”, em pregunta el més prim dels dos, sense perdre de vista el tauler. Per la meva descripció, probablement poc precisa, només li ve al cap un ancià amb problemes d'estómac, diu, però no quadra amb el perfil de Singul. Els escaquistes no han coincidit amb cap Álex, ni Alejandro, calb i amb un important expedient de violacions a les seves esquenes. Encara que l'historial delictiu, i més d'aquest estil, no deu ser cosa que s'expliqui, tampoc al carrer. “Ens deixes alguna cosa? És per al sopar”, interromp els meus pensaments un dels escaquistes, movent l'envàs d'un Yatekomo, quan ja me n'anava.

Segueixo fins a la biblioteca, que tampoc està lluny. Penso que és un bon lloc quan no es té on anar: no fa fred, està plena d'històries i té connexió a Internet. Observo atenta, busco entre els ordinadors i les prestatgeries i trec el cap al bany. No detecto ningú que se sembli a Martínez Singul.

Per sort, no estic sola en la meva missió. La possibilitat que Singul corri pels carrers ha provocat tal alarma a la ciutat que la policia local també l'ha buscat. Però no hi és. No hi ha cap indici que el violador hagi recalat allà. Malgrat això, encara circula un post a les xarxes socials, per aquestes per les quals corre tot avui dia, alertant de la presència del segon violador de l'Eixample il·lustrat amb una foto d'algú que no és ell.

L'ombra dels violadors és sempre allargada. La sortida de la presó el 1998 del primer violador de l'Eixample, Francisco López Maíllo, va provocar la reacció dels veïns del seu barri, el Raval, que ara està tan en boca de tots. No hi havia xarxes socials, però hi va haver prou amb uns quants cartells fets a mà advertint de la seva presència perquè se n'anés. López Maíllo, que va complir 14 dels 592 anys als quals va ser condemnat per violar 29 dones, es va mudar de continent i es va instal·lar a Santo Domingo. Només va tornar a Catalunya quan era a punt de morir d'una malaltia degenerativa, als 37 anys. Era el 2001.

El recentment excarcerat Gregorio Cano, conegut com el violador de la Verneda, ha vist com els seus veïns, persones amb les quals havia compartit fleca, parcs i col·legi, es manifestaven davant  de la porta de la casa dels seus pares, on es va instal·lar en sortir de la presó, en protesta pel seu alliberament. Cano va ser condemnat a 167 anys per 15 violacions i dues temptatives. Va complir 20 anys de presó.

El mateix Singul va haver de marxar a Perpinyà la primera vegada que va sortir en llibertat, el 2007. Havia complert 16 anys de presó d'una condemna de 65 per violar 10 menors d'entre 10 i 15 anys i intentar-ho en quatre casos més. A França, on el tutelava una monja, va ser condemnat per exhibir els genitals a una menor. En tornar a Espanya, la pressió veïnal el va expulsar de Lloret de Mar, d'una casa de la seva tia, i de La Llagosta, on vivia la seva mare. El 2009 va reingressar a la presó per intentar agredir sexualment una nena de 12 anys, amb la qual es va ficar en un ascensor. Abans va ser multat per masturbar-se davant de dess joves i perseguir-les. En la seva nova etapa a la presó, es va sotmetre a allò que es coneix com castració química i el 2013 va recuperar la llibertat. El passat mes de febrer, un jutge de Mollet del Vallès va dictar una ordre d'allunyament perquè Singul no pugui apropar-se a la seva mare ni al marit d'aquesta, acusat d'un delicte de lesions.

No és la primera vegada que busco Singul pels caixers. El juny, el van apallissar després de reconèixer-lo en un on dormia, entre l’Hospitalet i Barcelona. Quan vaig anar al seu encontre, ja havia marxat. Ara com ara, segueixo rere els seus passos. M'agradaria preguntar-li com es reinsereix algú que ha causat tant dolor en una societat que li té por i el vol lluny.