El pollastre

Durant la compareixença d’Álvarez Cascos, exministre d’Aznar, davant la comissió d’investigació del Congrés dels Diputats, es va produir un incident que va posar de manifest la pertinaç capacitat de provocació del diputat Gabriel Rufián, l’entranyable incapacitat per controlar la situació del president de la comissió, Pedro Quevedo, i la sospitosa ignorància de la vicepresidenta, Beatriz Escudero.

És notori que en aquest tipus de comissions tots s’acusen recíprocament dels delictes, irregularitats o pecats que coneixen del contrari, tant si venen al cas com si no. Conseqüent amb aquesta regla no escrita, i sense que el president l’hi impedís, Álvarez Cascos va retreure a Rufián l’“apartei” de Catalunya (devia voler dir apartheid), la qual cosa, evidentment, no tenia res a veure amb l’objecte de la investigació, que era el finançament irregular del PP. Rufián li va replicar: “Li falta la bandera del pollastre”, la qual cosa potser tampoc era imprescindible a l’efecte de la investigació en curs. La vicepresidenta va irrompre en el tens debat desbordant el president de la comissió, exclamant que estava “insultant la bandera dels espanyols”. Rufián va preguntar dues vegades a la vicepresidenta si sabia quina era la bandera del pollastre, i ella no va contestar. Amb aquest silenci demostrava que o no sap quina és la bandera del pollastre o bé que, sabent-ho, té com a bandera d’Espanya la franquista. Rufián, provocador impenitent, va voler aclarir la seva pregunta a Cascos i a “la seva palmera”. Ella, llavors, li va dir “imbècil”, es va aixecar i se’n va anar. La brega, que tots dos buscaven, estava servida.

Segons la Reial Acadèmia de la Llengua, palmero és la persona que pica de mans acompanyant els balls i ritmes flamencs d’Andalusia. La vicepresidenta d’una comissió d’investigació està obligada a respectar una estricta neutralitat institucional i per això no ha d’aplaudir cap compareixent o investigat. Ni aplaudir ni dispensar-li simpatia ni proximitat explícita, més enllà de les convencions socials d’amabilitat i correcció. Es podria considerar ofensiu atribuir a la vicepresidenta la condició d’aplaudidora o palmera, en el cas que ella no hagués mostrat a Cascos una amabilitat o simpatia inadequada, excessiva. Però, fins i tot en aquest cas, no és en cap cas una ofensa des de la perspectiva de gènere. Als grups flamencs hi ha palmeras i palmeros. En el qualificatiu, si escau, inconvenient, no hi ha base per mobilitzar totes les diputades del PP en solidaritat per una pretesa ofensa de gènere. En tot cas, la reacció desproporcionada d’ella més aviat sembla que va obeir a un calculat aprofitament del protagonisme parlamentari, polític i mediàtic, que li oferia la previsible actitud provocadora de Rufián.

És inadmissible que no sàpiga, si realment ho ignorava, que la bandera amb l'àguila, el pollastre, mai va ser la bandera democràtica dels espanyols

El més greu, però, va ser la seva reacció impetuosa quan Rufián va fer referència a la bandera del pollastre. Causa perplexitat, i fins i tot consternació, presenciar com una diputada, des del seu escó al Congrés, afirma que s’està ofenent la bandera d’Espanya amb l’al·lusió de Rufián. És inadmissible que no sàpiga, si realment ho ignorava, que la bandera amb l’àguila, el pollastre, no ha estat mai la bandera democràtica dels espanyols. La bandera democràtica d’Espanya havia estat la tricolor establerta per l’article primer de la Constitució republicana del 1931, fins que va ser substituïda per la vermella i groga pel Decret 77, de 29 d’agost del 1936, dictat a Burgos pel general Cabanellas, president de la Junta de Defensa Nacional, primer comandament central de la rebel·lió feixista. El decret argumentava que la tricolor era producte dels “bastards, quan no criminals, que es proposaven destruir el sentiment patriòtic”.

També hauria de saber que l’escut d’aquesta bandera, amb la seva àguila, procedeix del Decret 470 del 1938, signat per Franco i per Serrano Suñer, argumentant que “l’àguila des de Roma és símbol de la idea imperial i va figurar al blasó d’Espanya en les èpoques més glorioses de la seva Història” (així, Història amb majúscula). I, a continuació, ordenava que sota l’àguila hi figuressin el jou i les fletxes, com a símbol de la falange, “per indicar quina ha de ser la tònica del Nou Estat”. A aquesta bandera, amb la seva àguila, és la que Rufián va anomenar, amb just menyspreu, “la bandera del pollastre”. Que la senyora Escudero no es confongui, si és que es confon. La bandera d’Espanya no és la franquista. És la que estableix l’article 4 de la Constitució del 1978, i el seu escut, amb la corona reial, és el que descriu la Llei 33/1981. Aquesta bandera, sense àguila imperial, sense pollastre, no va ser ofesa pel republicà Rufián.