Fins als ‘bollocks’ del Procés

La idea que el territori d'un país pogués separar-se em va arribar molt aviat en la meva infància a través d'una cèlebre comèdia cinematogràfica anglesa, oblidada avui pel gran públic però coneguda per tots els cinèfils. Es titulava Passaport per a Pimlico (1949) i narrava una imaginària peripècia independentista del cèntric barri londinenc, on sobtadament s'havia descobert una espècie de sobirania borgonyona. La història costumista i amable acabava com no podia ser d'una altra manera, tal com explicava un dels personatges: "No li donis més voltes, Jim. Sempre hem estat anglesos i sempre serem anglesos i precisament perquè som anglesos, reclamem el nostre dret a ser borgonyons".

He recordat el deliciós barri londinenc gràcies al senyor Charlie Mullin, lampista i fundador de Pimlico Plumbers, pròspera empresa amb 400 treballadors, a qui es deu una polèmica iniciativa que ha escandalitzat i estimulat els reflexos censors precisament dels separatistes antieuropeus, els votants del partit de la independència (UKIP). Segons Rafael de Miguel, el corresponsal d'aquest diari a Londres, el multimilionari ha col·locat un cartell a la part alta de la seu de la seva empresa, que resa "Bollocks to Brexit (una frase que vol dir fins als ous del Brexit o a la merda el Brexit)". Tot i algun intent de censura administrativa dels cartells, Mullin està més que satisfet d'una polèmica que li ha donat notorietat i li ha permès convocar els seus clients a la manifestació de dissabte passat contra el Brexit.

Ja és un tòpic que el Brexit i el Procés tenen molt en comú. En les causes: la gran recessió, la por a la pèrdua d'identitat, la globalització avariada, fins i tot les diferències entre la gran ciutat cosmopolita i el país profund. En els mètodes propagandístics: ja sigui la visió piadosa del relat sobre un futur radiant, ja sigui la més cruel de les mentides a dojo. I en el cansament dels ciutadans davant d'una pugna interminable i sense sortida, que finalment és una lluita pel poder entre partits i fins i tot entre protagonistes.

Fins i tot l'horitzó futur de tots dos, Brexit i Procés, també sembla que té alguna cosa en comú. Primer per la seva llunyania: no sabem quan acabaran, subjectes a una procrastinació insuportable (per emprar una parauleta d'ús habitual en el món anglosaxó). I segon, pel temor que la criatura final sigui menys que res, és a dir, una pèrdua per a totes les parts, el Regne Unit i la Unió Europea en un cas, Espanya i Catalunya en l'altre. L'única perspectiva que ara s'entreveu és un estatut per al Regne Unit a la UE i per a Catalunya a Espanya pitjor del que gaudien. Si es produeix un Brexit suau, l'estatus final serà semblant al de Noruega però amb menys poder polític a Brussel·les, sense capacitat per influir i menys per legislar. Si s'arriba a la negociació política per reformar la Constitució i l'Estatut, també pinta que l'estatus final pugui ser un autogovern amb competències més acotades o vigilades que les actuals.

La diferència entre el Brexit i el Procés és que a Londres només queda marge perquè les coses empitjorin. Si no hi ha acords interns en la coalició de govern, dins del partit conservador i entre el crucial unionisme nord-irlandès (DUP) i Theresa May, ja se sap que l'alternativa és el penya-segat del Brexit catastròfic. Mentre que l'absència d'acords a Espanya porten únicament a una procrastinació sense perspectiva, qüestió a la qual els presos i els 'exiliats' contribueixen poderosament: tot està pendent del judici, com més tard tot ho estarà de la sentència i després de les mesures de gràcia.

Els que estan fins als 'bollocks' del Procés no haurien desitjar res amb més intensitat que veure els presos preventius a casa seva, les sentències amortitzades i els indults sol·licitats i concedits. És demanar massa, és clar. Sobretot als que volen que continuï la festa. La festa, sí: al capdavall són molts els que viuen per al Procés i del Procés. El processisme ha creat fins i tot llocs de treball, oficines redundants que s'ocupen dels drets humans, contractes milionaris i càrrecs creats expressament per destacats militants o dirigents. Aquest negoci ja té més de sis anys de vida i ha creat la seva base social, els seus interessos gremials, les seves xarxes de contraprestacions i fins i tot la seva burgesia, aquests personatges que han fet les seves petites fortunes sota les ales processistes.

El perill que ve ara és el dels interessos processistes, no fos cas que aconsegueixin minar el judici després d'haver minat els processaments. No està de més recordar que sense fugits a l'estranger, aquests falsos exilis, difícilment hi hauria empresonaments provisionals. I sense falses repúbliques a construir tampoc hi hauria riscos de reiteració delictiva. Ara el processisme dependrà de les estratègies de defensa. Quedarà desactivat si els defensors opten per estratègies eficaces que serveixin per aconseguir l'absolució dels seus clients i recarregarà el Procés si l'estratègia és de defensa política, amb impugnació del sistema constitucional i apologia del dret d'autodeterminació. Si aquesta última és l'estratègia que s'imposa, patiran els presos i patiran tots els que estan fins als bollokcs (o ja tenen la pipa plena) del Procés, que són molts i em temo que inclouen també bona part dels independentistes.