Homes d’ahir

Hi ha un tipus d’home que va a la baixa. A la costa i al rerepaís català havia estat el més habitual, fins no fa gaire. Un home solter d’ànima, casat a mercè de la tradició de l’amor i ferit de mort per la vida. Retrat, aquest, que fa sentit en les coordenades de l’heteropatriarcat.

Els homes neixen en un món que els és donat, com les dones. Després són ben poques, les persones cridades a agafar les regnes del sistema. I quan el sistema és un invent mascle —és el cas de totes les societats vigents—, fins i tot les amazones de conjuntura estaran destinades a perpetuar-lo. Enllà d’això, en qualsevol sistema social els llocs s’assignen. I per bé que de tard en lluny sempre hi ha algú que serra els barrots de la gàbia del rol, el sistema s’afanyarà per assimilar l’insurgit.

Amb cada rebel·lia de calibre (Rosa Parks, Doroteo Arango, Flora Tristán, Martí Luter) es planta la llavor del canvi. Aviat, però, la tectònica del sistema es frega per integrar la dissidència —de manera que no es noti—, tot incorporant pràctiques a primer cop d’ull noves. Dit d’una altra manera, els drets de les dones han augmentat, però a la rebotiga la cultura de la violació té una salut de ferro.

No és clar que els fills sempre visquin millor que els pares. En aquest sentit, hi ha un tipus d’home que va a la baixa, deia, que patia força menys la condició de gènere masculí que no pas els seus descendents noi. Solter d’ànima vol dir que, tot i fer part d’una família (parella, fills), aquesta mena d’home passava moltes hores lluny de la llodriguera. Sovint era un treballador de la pila del greix, itinerant tant li fa, que de sol a sol feia florir diners a les mans, mentre la seva dona s’encarregava de la prole i de la casa i de treure’s un sobresou al regne gris de l’economia submergida. També refereixo un home sense cap negociat en els afers públics, és a dir, un nitunivós als ulls dels seus congèneres de testosterona. Comptat i debatut, un home pulcre, fidel, curós, poc donat a la paraula, entristit i resistent.

Els models de la masculinitat són al punt de mira, perquè les noves dones i alguns dels nous homes els posen qüestió. L’objectiu compartit és el d’apujar el respecte mutu de cares a fer un món més just. Costa de creure que s’hi pugui estar en contra, i la cridòria dels homes que veuen amenaçada la seva moma de vegades és repugnant. Tanmateix no es parla gaire d’un home, en vies d’extinció, que en bona part és el qui va parar les condicions de possibilitat per al canvi. Homes silents, d’una sensibilitat poc teòrica, primaris com les dones de la seva generació que, potser de manera poc premeditada, van voler que les seves filles tinguessin una vida més lliure i plena. Homes acostumats a ventilar el dolor entre homes com ells, gairebé en secret, per poder tornar a casa amb tota l’energia del món.