Lluïsa Vidal, inèdita, en una exposició de Canet de Mar

En l’univers ple d’homes de la pintura modernista, Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876‑1818) va aconseguir fer-se un forat. Amb la seva habilitat va arribar a realitzar obres destacades que, anys després d’haver mort als 42 anys víctima de la grip espanyola, antiquaris i comerciants de l’art les van fer passar per pintures d’artistes com Ramon Casas, després d’esborrar la signatura d’ella i falsificar la d’ell. El 1919, un any després de la seva mort, la Sala Parés de Barcelona li va dedicar una exposició homenatge que va quedar immortalitzada pel gran Brangulí en una de les seves fotografies. Va ser un homenatge fet per compensar l’escàs ressò que havia tingut la seva defunció, un oblit que s’ha mantingut fins fa pocs anys.

Sort que hi ha persones (gairebé sempre dones) obstinades que Lluïsa Vidal recuperi el seu lloc en l’Olimp artístic de l’art català. El 1996 Marcy Rubio, investigadora americana establerta a Barcelona, va publicar una primera biografia de la pintora que va donar motiu a una exposició el 2001 la qual va viatjar per diverses ciutats catalanes, però no es va veure a Barcelona. Des del 2008, el relleu l’ha agafat Consol Oltra que des de llavors no ha parat d’investigar la vida i l’obra d’aquesta dona. El 2013 va realitzar una monografia amb documentació inèdita que conservava la família de Vidal, sobretot la seva correspondència i els esbossos dels seus treballs. A més de recuperar un bon nombre d’obres, fins i tot en països tan llunyans com l’Uruguai i Mèxic. Després, al juny del 2014, en va fer una primera exposició al Museu del Modernisme de Barcelona. I una segona, al setembre del 2016, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, un centre que té nou obres de la pintora (entre les quals hi ha una d’esplèndida de la seva germana Marta Vidal) que van donar la família el 1935, i que fins fa uns anys no n’exposava cap. L’exposició va estar acompanyada d’una monografia sobre la pintora.

Semblava que ja estava tot dit sobre ella, però ara, coincidint amb el centenari de la seva defunció, la Casa Museu Domènech i Montaner de Canet de Mar va inaugurar aquest dissabte l’exposició Lluïsa Vidal. Pintora modernista (una mostra inscrita dins de les Jornades Europees del Patrimoni que se celebren durant aquest cap de setmana), però que es podrà veure fins al 17 de febrer, amb més de 40 obres: nus, il·lustracions de revistes que no s’havien vist, petits olis amb notes d’interior o escenes de camp i platja, en la qual es presenten alguns esbossos i dibuixos nous, com els que va realitzar a Blanes. Però, sens dubte, el més destacat, són tres olis que no s’han exposat mai: dos retrats del matrimoni burgès format per Josep Carreño Pujol i la seva esposa Remei Mallofré, que apareixen amb els seus millors gal·les, a punt de sortir. “Mai havien sortit del saló menjador de la seva casa de l’Eixample que ara és de la neta d’aquesta parella acomodada, apassionats de l’art, que van decidir que fos Lluïsa Vidal la que els retratés per sempre”, explica Oltra. Carreño era un important administrador de finques amb despatx al carrer Portaferrissa. El retrats del matrimoni, segons Oltra, són “relativament formals, però dins del convencionalisme es poden apreciar algunes particularitats: Vidal ha buscat que entre les dues peces hi hagi unitat visual i que estan fetes per ser vistes juntes”. Segons Oltra, sorprèn molt el somriure obert de la dona, fins a ensenyar la dentadura, un tret peculiar de Vidal però que pocs artistes han executat de la mateixa manera. “Potser per convencions socials de modes o, fins i tot, perquè es considerava de mala educació que una dama mostrés un somriure descarat”.