El lideratge independentista

A la superfície de l’independentisme tenim, simplifico, una disputa entre dues línies argumentals. La d’ERC, que advoca per retornar als fonaments i sumar adeptes mentre la possibilitat d’un referèndum no es planteja. La de Junts per Catalunya, que defensa una posició frontal contra l’Estat a fi que un momentum forci el Govern espanyol a negociar-lo. La disjuntiva no arriba a MacGuffin, però desvia prou l’atenció de l’element principal subjacent en la funció: la gestió del lideratge a l’interior dels partits i faccions independentistes.

Quan es va plantejar que Carles Puigdemont exerciria les seves funcions presidencials des de Waterloo es va argumentar que, com passa en una empresa, les noves tecnologies permetrien dirigir la Generalitat des de la distància. Aviat s’ha comprovat que governs i partits no es comporten com a empreses. Les diferències són múltiples però n’hi ha una d’essencial: la relació entre els seus membres és diferent.

En el món polític la cadena de lleialtats té molt més recorregut, ja que la majoria de càrrecs dirigents són intercanviables. Un quadre filòleg pot exercir com a director general de salut i després se li pot encarregar una secretaria d’obres públiques. En una empresa barcelonina, tot i que la dirigeixin des de Boston, un administratiu no exercirà mai les tasques d’un enginyer de camins. Per tant, en política el contacte personal i el favor per ascendir és un recurs més emprat.

Aviat veuran on vull arribar. Com que les paraules confonen i la lectura del passat se simplifica, anomenar exili a la situació de Puigdemont pot confondre els qui per entendre què es pot esperar de la seva situació tracen un paral·lel històric amb els exilis de Macià i Tarradellas. Entre el 1923 i el 1931, el primer va passar tant de temps teixint aliances contra Primo de Rivera com bregant amb els seus —això encara s’obvia sempre— per mantenir el lideratge del seu partit-moviment Estat Català. La disputa més sonada va ser amb l’expeditiu Daniel Cardona, però van ser una bona colla els disposats, dins i fora de Catalunya, a fer-li el llit.

Per la seva banda, Josep Tarradellas al final de la Segona Guerra Mundial, sent secretari general d’ERC, va intentar controlar els moviments del tènue antifranquisme a Catalunya. Per lectures i l’experiència del seu admirat De Gaulle sabia que si no ho aconseguia, així que la dictadura acabés serien els polítics de dins els qui prendrien les regnes. D’aquí el seu interès per mantenir enllaços com Pere Puig i Josep Fornas. Ja president, la croada de Tarradellas contra Montserrat, Òmnium Cultural i un llarg etcètera va ser per diferències sobre l’enfocament catalanista, sí, però sobretot per la direcció de l’interior.

I ara arribem al pinyol. Sota les dictadures a Catalunya no hi havia recorregut professional en cap administració autònoma. Els catalanistes tenien la seva vida al marge d’un entramat polític que era amateur i, per tant, el seu arribisme podia perseguir múltiples interessos, però el pecuniari, ben poc. Al seu retorn, mentre Macià va integrar a la Generalitat molts que amb això van veure rescabalada la seva col·laboració amb ell, Tarradellas va ser calumniat pels qui esperaven una recompensa en forma de càrrec per les seves aportacions quan aquest no va arribar.

La situació a la Catalunya autònoma actual —i mentre la República no arribi— és molt diferent i gestionar egos, modus vivendi i aspiracions és, tot i l’Skype i la telefonia mòbil, molt més complex que quan no hi ha pastís per repartir. Com que ha optat per baixar a l’arena i no jugar un paper representatiu au-dessus de la mêlée en l’independentisme, Puigdemont necessitarà demostrar als qui esperen beneficis de la política que és a l’ombra del seu carisma i estratègia que les podran aconseguir. Si no és així, corre el risc que els seus —que per més independentistes que siguin tenen un tempo vital diferent del seu per raons òbvies— sentin cants de sirena d’estratègies contemporitzadores que el limitin a líder de facció.

Puigdemont no va afermar la seva direcció des del Govern al PDeCAT, en què era un outsider. Una situació ben diferent de la del president d’ERC. Quan Oriol Junqueras es va topar amb la injusta presó provisional tenia un lideratge més assentat al seu partit, també en el flanc ideològic. De moment, i ja que no hi ha sentència que posi horitzó a la seva reclusió, la seva cadena de lleialtats roman menys danyada, tot i que no intacta. I vist que ningú més no vol acabar a la presó, l’aposta renovada per un independentisme gradual intranquil·litza menys els quadres del partit que una nova jugada arriscada.

Hi ha molts més vectors damunt la taula, per descomptat, i les ambicions particulars es barregen amb les afinitats personals a banda i banda, però el que s’ha viscut al Parlament aquests dies és la punta de l’iceberg de la cocció del lideratge en cada sector de l’independentisme.