Ara que tot és catanyol

M’he embrancat en els últims dos dies en un experiment sociofilològic que em venia molt poc de gust de fer, però ves, també tenia ganes de saber el pa que s’hi dona. Tinc un compte de Twitter al qual trec poc llustre, no soc donat a tuitejar amb freqüència (potser més a retuitejar) i faig servir els m’agrada més aviat com un arxiu de coses que m’interessen per tornar-hi després que no pas perquè m’agradin realment. Així, puc fer un m’agrada a les declaracions de Manuel Valls dient que a Catalunya hi ha joves que no saben castellà, o a les de Toni Cantó assegurant que el castellà ha desaparegut a Catalunya i Galícia, però no per això m’ha d’agradar el que diuen. No saps mai quan necessitaràs citar barbaritats.

Deia que havia fet un experiment. En els últims dos dies he decidit entrar en la brega de l’improperi virtual, del gallet del tuit ràpid i insensat i de l’estirabot gratuït a tomb de la qüestió de la llengua, vist que darrerament hi ha moviments convulsos sobre la matèria i que campen amb tota impunitat la desqualificació, l’insult i l’exhibició dels instints més primaris. Així que em vaig armar de paciència per replicar a l’altura de les circumstàncies tot aquell que m’interpel·lés i que poc o molt em corregís, m’esmenés, m’aconsellés amablement d’emprar unes formes en lloc d’unes altres o senzillament em digués traïdor per no combregar amb les seves rodes de molí. L’experiment, un èxit; els resultats, per plorar.

La cosa és que, d’un temps ençà (amb aquest ençà he guanyat punts) hi ha tot un estol de tuitaires decidits a salvar la llengua del seu pitjor enemic, que és ni més ni menys que l’Institut d’Estudis Catalans, que estaria destruint la llengua des de dintre amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació, públics i privats, que amb el seu català embastardit no tenen altre objectiu que arrasar el país (no, no estic exagerant, el discurs va per aquí). I l’aital estol (més punts amb aital) ha convertit en forma de vida la correcció ad tuitum, de manera que és ben fàcil que, poc després de fer una piulada, t’assaltin tot de saberuts assenyalant-te l’error i marcant amb majúscules la forma correcta. Un conegut periodista em deia que va escriure afilador i li’n van saltar quatre a la jugular.

No és pas tan dolent voler exercir un cert guiatge i revelar als altres els errors que cometen, sobretot producte de la interferència hispana; tots els que ens dediquem a la correcció ho hem fet un moment o altre, amb la millor de les intencions. Però ara es tracta directament d’impugnar tota presència del castellà en el català, per molt que aquesta presència sigui consolidada per uns quants segles i fins i tot Pompeu Fabra la donés per bona, amb la qual cosa el diccionari normatiu, un dels pilars de qualsevol llengua codificada, no és més que paper mullat. L’estol de tuitaires, d’aquesta manera, es consideren més capacitats i amb més autoritat que tota la Secció Filològica de l’IEC per perseguir mots com hola, preguntar, paraula, buscar, tarda, senzill, genuí o encisar. Tots ells presents al diccionari Fabra.

Tot plegat seria força anecdòtic si no fos que, al costat del mestretitisme, la intervenció d’aquests guardians de la llengua autèntica (és que no puc dir genuí) no anés acompanyada de desqualificacions personals i desacreditacions professionals a gent que gosa aplicar la normativa tal com la coneixem ara o simplement (és que no puc dir senzillament) tenen al cap un altre model de llengua que no és el seu i que, sempre, en qualsevol circumstància, és titllat de catanyol. Catanyol!, bramen a l’uníson. Estranya tria per carregar contra l’altre, aquest catanyol, perquè el terme ni és propi, ni és correcte, ni està ben format. N’hauríeu de buscar (sí, buscar), un altre.