Vida del nen que seria poeta

Fins ara, la prosa de Joan Margarit (Sanaüja, Segarra, 1938) es reduïa a les reflexions entorn de la poesia que acompanyen molts dels seus llibres, i a les Noves cartes a un jove poeta (2009); en conjunt, breus lliçons que contenen la seva particular visió de la creació literària. A més, hi ha Barcelona amor final (2007), una tria de cent poemes que tenen en comú escenaris de la capital. Estan repartits en seccions emmarcades per uns breus textos en prosa que aporten dades biogràfiques significatives; és un clar antecedent de l’autobiografia que ara apareix sota el títol Per tenir casa cal guanyar la guerra. Aquesta agafa des dels orígens familiars, no més enllà dels avis, fins al 1960, quan culmina els estudis universitaris. Cada capítol està perfectament situat en un lloc i un lapse de temps. La narració avança linealment, sense anades i vingudes ni recerca de cops d’efecte; també, sense alts i baixos de ritme ni marrades inútils; palesa una escriptura no gens apressada, i pensada com es pensa un poema, equilibrant tots els elements i escollint bé les paraules.

Margarit neix en plena Guerra Civil, en una família de les que han de treballar per guanyar-se la vida, i això comporta canvis freqüents de domicili. Hi són vivament retratades les misèries del conflicte i de la postguerra, i com condicionen el caràcter i el comportament de la gent —“la por, la rancúnia i la venjança són sentiments força comuns”, hi escriu—, però seria un testimoni més si no hi hagués també la introspecció amb què l’autor rastreja els elements que l’han portat a convertir-se en poeta. Una autobiografia és un relat que, en l’aspecte literari, consisteix en la construcció d’un personatge, però en l’històric està obligat a ajustar-se als fets; la imaginació només pot aplicar-se als aspectes íntims. Les vivències que es van succeint estan orientades, sobretot, a explicar el sorgiment d’aquesta vocació. Així, les carències afectives de la mare el porten a concloure: “¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte?” I parlant d’una noia de trets imprecisos, imaginada en somnis, afirma que “la concreció excessiva mata qualsevol relat, i no diguem un poema”. Margarit no perd ocasió d’enunciar i justificar la seva art poètica.

És per això que diu, mig de broma, mig per modèstia, que aquesta autobiografia es tracta de “l’epíleg més extens que he escrit”. És més que això, és clar, i el miler de poemes que ha escrit no la necessiten perquè se sostenen tots sols, però sí que a partir d’ara ens apareixeran sota una llum nova. Margarit creu que “la poesia no pot sorgir més que de la pròpia existència del poeta”; ens feia falta saber com —al marge de la professió d’arquitecte i especialista en càlcul d’estructures— la poesia ha arribat a ser el més important en la seva vida.

El jove Margarit és poc inclinat a dissoldre’s en un grup, tendeix a l’aïllament, a l’observació solitària, i a un cert autodidactisme. Al llarg del relat van sorgint temes que veurem, o que hem vist, desenvolupats en poemes; així, d’una anècdota d’infantesa neix la idea recurrent d’intempèrie: “Els orfenats i hospicis eren durs / però més dura era la intempèrie” (Casa de misericòrdia, 2007), o, parlant de la zona on vivia la família, davant el Turó Park, ens remet als espais de soledat imprescindibles per escriure: “Allí vaig descobrir que, per ser lliure, / els que t’estimen no han de saber on ets” (Des d’on tornar a estimar, 2015). Molts passatges de l’autobiografia ressonen en els versos, i aquestes correspondències confirmen que “en lloc d’escriure dietaris, he escrit poemes”.