Ens governen els activistes

Un any després dels gravíssims successos de setembre i octubre del 2017, i de la ridícula “declaració d’independència”, la política catalana està bloquejada i confusa: contradiccions al si de l’independentisme, desunió a l’oposició, mal funcionament de les institucions, aldarulls als carrers i deteriorament de la convivència social. Amb un Govern de la Generalitat dirigit per activistes irresponsables, no pas per polítics seriosos, el caos i la confusió, com no pot ser d’una altra manera, són la nota dominant. Si repassem alguns trets de la situació actual potser podrem aclarir-nos una mica.

En primer lloc, i no és un detall menor, ignorem qui mana a la Generalitat: Puigdemont? Torra? El Govern de la plaça de Sant Jaume? El grup de Waterloo? Aquí ningú s’aclareix. L’espectacle de vegades és esperpèntic. La tensió entre el PDeCAT i ERC és evident des de fa mesos i ha empitjorat aquestes últimes setmanes. Ara mateix, mentre escric aquest article, estan reunits d’urgència Torrent i Torra per un greu desacord entre ells. La dignitat institucional cau per terra davant de tant despropòsit: què fa el president (sic) de l’Executiu negociant amb el president de la Cambra a la vista de tothom, sense ni tan sols dissimular?

D’altra banda, les lluites internes dels exconvergents mostren una fractura important: Puigdemont i els seus van per una banda i l’aparell del partit per una altra. A més, algú es creu que ERC sigui moderada? Potser ara, des del punt de vista tàctic, i amb el seu líder processat i a la presó, ho sembla, però ERC sempre ha buscat la independència, en això ha estat conseqüent, i és il·lús pensar que hagi canviat d’estratègia.

En segon lloc, hi ha l’agitació al carrer. Quan l’hivern del 2012, sectors de CiU i d’ERC, més nacionalistes que anaven per lliure, van crear l’Assemblea Nacional Catalana, sabien el que estaven fent? No s’imaginaven que en un determinat moment arribarien al control del Govern de la Generalitat i dirigirien, sense cap pla, el procés que estava a punt d’iniciar-se? No sabien que la revolució, com Saturn, devora els seus propis fills?

Artur Mas es va deixar endur per aquest moviment acèfal quan va convocar eleccions poc després, a finals del 2012, i va iniciar sense cap estratègia raonable el que està culminant en tot un desastre per a tots. Puigdemont i Torra encarnen l’esperit anàrquic d’aquells moments, i la CUP, els CDR, Arran i qui s’hi vulgui afegir són conseqüència d’aquella iniciativa del 2012. “Els carrers són nostres”, proclamen ara. No sé si saben que alguna cosa molt semblant, exactament “la calle es mía”, és el que va dir Fraga Iribarne després d’una tràgica revolta antifranquista a Vitòria quan va ser ministre de Governació amb Arias Navarro com a president del Govern. En això són gairebé igualets, haurien d’adonar-se’n. I dic gairebé perquè a Fraga Iribarne mai se li va passar pel cap ocupar mitjançant la violència el Parlament.

En tercer lloc, podríem afegir altres trets de la situació actual. Les diferències entre els mossos professionals i els seus comandaments polítics és molt greu. És clar, si Torra diu als qui ocupen el carrer “pressioneu, feu bé de pressionar”, l’autor intel·lectual de l’intent d’assalt al Parlament, entre altres batusses d’aquests dies, ja sabem qui és: el responsable màxim del Govern. O potser no? Potser el president legal obeeix ordres del president “legítim” que resideix a Bèlgica. Tot és kafkià, un gran disbarat. Ridícul si no fos tràgic. I no deixem passar una cosa que no és un simple detall: aquesta setmana han estat detinguts i posats a disposició judicial el president de la Diputació de Lleida i 24 persones més, tots relacionats amb els casos Palau de la Música i 3%. La corrupció també té molt a veure amb el procés, potser és el seu teló de fons: per això volen controlar els jutges.

Ens governen els activistes. El carreró no té sortida, i seguirà sense tenir-ne, mentre els que ens han portat on som no rectifiquin. I ens han portat on som Convergència (a punt de canviar de nom una altra vegada) i Esquerra. Ningú més, no invoquem un apagat nacionalisme espanyol. Rebobinin, diguin que s’han equivocat i busquin altres camins. Mentre segueixin per on van només trobaran el ridícul i la presó.