Quan Valls tenia el poder

Va ser un discurs vibrant davant d'un país de dol. Potser el moment culminant en la vida política francesa de Manuel Valls, tres dècades en què el polític nascut a Barcelona fa 56 anys i nacionalitzat francès als 20 va arribar gairebé a dalt de tot, per caure després abruptament. Valls tancarà cerimonialment dimarts aquesta etapa amb una intervenció a l'Assamblea Nacional, l'escenari d'aquell discurs que molts encara recorden.

"S'han dir sempre les coses amb claredat: sí, França està en guerra, contra el terrorisme, el gihadisme i l'islamisme radical", va dir aquell 13 de gener del 2015 el primer ministre Valls davant dels diputats, commoguts pels atemptats dels dies anteriors contra el setmanari Charlie Hebdo i el supermercat jueu HyperCacher.

Quan Valls va baixar de l'estrada, el seu conseller Harold Hauzy li va dir: "Acabes de fer un discurs que entrarà a la història". "Ho creus?", va respondre el primer ministre.

Tot això comença a quedar lluny. Valls va anunciar la setmana passada que es presentaria a les eleccions municipals del maig vinent a Barcelona. Però la seva etapa al Govern francès –ministre de l'Interior entre el 2012 i el 2014, i primer ministre entre el 2014 i el 2016– és un dels principals actius per a la campanya barcelonina, i també pot ser una càrrega: munició per als rivals. Entendre aquests anys de Valls al capdavant d'una potència mitjana com França, i en temps agitats, permet intuir com exerciria el poder a Barcelona. Els nivells de govern –estatal i municipal– i el país i les realitats són diferents; l'home és el mateix.

No s'entén Valls sense recordar que va ser un socialista criat a la "segona esquerra" de Michel Rocard, l'esquerra socialdemòcrata i pragmàtica, partidària del ‘parlair vrai’ o parlar clar, oposada tant als dogmes marxistes leninistes com al monarquisme republicà del maquiavèl·lic François Mitterrand.

"En aquella època, en Manuel era un fill del rocardisme", explica Aquilino Morelle, que el va conèixer a mitjans dels anys noranta, quan tots dos treballaven amb qui aleshores era el líder del PS, Lionel Jospin. "Però, contràriament al que s'anomena la segona esquerra, ell ja estava molt aferrat a la República com a institució, com a història del nostre país i matriu viva de la política nacional. I ja l'inspirava un sentiment d'autoritat de l'Estat".

La defensa, per part de Valls, de la idea d'autoritat ha derivat en acusacions d'autoritarisme. Morelle, que va ser conseller del president François Hollande mentre Valls era ministre de l'Interior, ho explica així: "Té un comportament ferm, li agrada l'autoritat, una autoritat indispensable per al funcionament tant de les societats com dels Estats. Alguns el podran considerar autoritari. Se'ls podria replicar que són laxistes".

El que per a alguns és autoritat i per a uns altres és autoritarisme, per d'altres també és dretisme. "En les idees que defensa [és de dretes]. Els seus suports són a la dreta, les seves paraules són a la dreta, les seves referències són a la dreta. No està malament, atenció. En democràcia hi ha esquerra i dreta. Però hi ha alguna cosa d'impostura, de falsificació quan es diu que intel·lectualment, ideològicament, Valls és d'esquerra", diu Benoît Hamon, un dels seus enemics íntims en la política francesa.

Hamon, que també va començar com a jove rocardià, va durar quatre mesos com a ministre d'Educació amb Valls de primer ministre. Després va ser un dels líders de la fronda de diputats socialistes que van fer la vida impossible al seu Govern, i finalment el va derrotar a les primàries del PS.

Li retreu, primer, les seves polítiques econòmiques centrades, diu, en la reducció de dèficits i del deute, i en retallades socials. I segon, les polítiques de seguretat "que es limitaven a un discurs sobre la policia". Vet aquí una de les crítiques centrals a Valls: la seva política de "llei i ordre", que es va traduir en una retòrica de mà dura amb els immigrants sense papers. O l'episodi de l'expulsió d'una menor d'origen kosovar durant una excursió escolar, decidida per la via administrativa però defensada per Valls, que en aquell moment era ministre de l'Interior. Al Govern, Valls també va promoure una visió estricta de la laïcitat, que des de sectors de l'esquerra es va veure com una manera d'imposar una versió rígida de la República a minories com la musulmana.

El pas de Valls pel Ministeri de l'Interior va disparar la seva popularitat. L'arribada al palau de Matignon, seu del primer ministre, el va enfonsar i va suposar l'inici del final.

Com a ministre de l'Interior, "va saber encarnar la funció amb força i autoritat, i es veia", recorda Morelle. "Quan va marxar de la plaça Beauvau [seu d'Interior], era molt popular, i va ser aquesta popularitat el que va portar François Hollande, a qui no li venia tant de gust, nomenar-lo primer ministre". I afegeix: "Quan es va convertir en primer ministre, en un primer moment va intentar modificar la política d'Hollande". De seguida es va adonar que, a la V República, l'únic cap és el president, no el primer ministre. "Valls ho va viure i ho va entendre. I ho va patir".

Les mesures econòmiques i, en particular, la reforma de mercat laboral van segellar la ruptura amb l'ala esquerra. "Encara que ell no en fos l'únic responsable, va ser corresponsable d'una catàstrofe política sense precedents des dels inicis dels anys setanta, quan es va crear el Partit Socialista", diu Christian Paul, que, com a diputat socialista, va ser un dels líders de la rebel·lió. "Podem debatre de política econòmica i d'altres temes, però el que no es pot discutir són els resultats electorals". I assenyala la decisió d'Hollande, el president més impopular de les últimes dècades, de no tornar-se a presentar, la derrota de Valls a les primàries davant d'Hamon, i el resultat humiliant del PS a les presidencials i les legislatives. Un dels retrets de Paul a Valls es que "exacerbés les divisions", que "treballés més per la divisió que no pas per la mobilització, tant del seu propi camp com de la societat". Hamon critica Valls i Hollande que tant en qüestions de seguretat i laïcitat com econòmiques contribuïssin a la "transhumància" de l'elit de l'esquerra cap a la dreta. L'èxit d'aquesta evolució, segons aquest argument, va ser la victòria del centrista Emmanuel Macron a les presidencials del 2017. Ni Hamon ni Valls són avui al PS.

El periodista David Revault D'Allonnes, coautor del llibre Valls à l'intérieur (un joc de paraules entre Valls a Interior i Valls per dins), destaca que el candidat a l'alcaldia de Barcelona "va pujar molt, molt ràpid". En les primàries socialistes del 2011, va obtenir un 5% de vots. Un any després era ministre de l'Interior, i tres després, primer ministre. "Era molt eficaç, especialment en comunicació i en tàctica", diu Revault D'Allonnes. "El que sorprèn és la manera com aquesta aventura se li va girar en contra. Un cop Macron va ser candidat a les eleccions presidencials i va ser elegit, ell ja no era ningú. I és per això que aquesta aventura el porta al vostre bonic país".