U d’Octubre, no Primer d’Octubre

La tradició tan nostrada de fer que els filòlegs del país s’alineïn en dos bàndols i es tirin els plats pel cap té un altre camp de batalla, com si no n’haguéssim tingut prou amb els diacrítics o allò del Manifest Koiné, i ara ens barallem per minúcies de terminologia celebratòria arran del primer d’octubre de l’any passat, aquell en què uns senyors tots cepats van venir a fer complir la llei. Ben poc després dels fets d’aquell dia en què les escoles van obrir més d’hora que mai, l’1 d’octubre, ja van ser diverses les localitats que es van mostrar disposades a alterar el nomenclàtor per donar cabuda a un dia que va esdevenir històric tot batejant carrers, places o avingudes amb la data assenyalada.

Quina és, però, la data assenyalada? Havent-t’hi dies com té un mes (fins a trenta-un si m’apures), el president Puigdemont va triar el primer dia d’octubre, el dia 1, per fixar la data del referèndum o referèndum; si hagués triat qualsevol altre dia del mes no hauríem tingut cap problema. Perquè al primer rampell intuïtiu de batejar una via pública amb el cardinal 1 (o U) de seguida van aparèixer les objeccions morrofortistes dels que asseguren que emprar el número fa castellà, llengua que —pel que sembla— és molt d’emprar cardinals en lloc d’ordinals. D’aquí sorgí la brama que en català el correcte és dir-ne Primer d’Octubre i no U d’Octubre, forma que calia bandejar de seguida.

El principal avalador d’aquesta tesi és el professor de filologia a Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni, que per mitjà del seu blog (El blog de Gabriel Bibiloni) va escriure l’article de títol evident “‘El primer d’octubre’, no ‘l’u d’octubre’”, en el qual argumentava que la llengua catalana, per referir-se al primer dia d’un mes, sempre feia servir l’ordinal primer, i que fer servir el cardinal u era influència forastera, i per tant espúria. I sustentava la tesi, a més de fer-ho amb nombroses fonts escrites antigues on apareixia primer, amb cites dels respectius refranyers, font de saviesa popular; així, si en català tenim El primer de maig, a la fira me’n vaig, per contra el castellà fa Uno de enero, dos de febrero, etc. Segons l’autor mallorquí, amb aquests i d’altres exemples la seva tesi “és tan evident que no cal dir res més”.

Passa que les coses no són tan senzilles, i molts (més ben dit: tots) els que vam anar a defensar col·legis, votar i rebre estomacades, i fins i tot els contraris a la celebració del referèndum, i fins i tot els senyors cepats que van venir a fer complir la llei, tots, ho vam fer el dia 1 d’octubre, no perquè fos el primer dia del mes (que ho era, això és indiscutible) sinó perquè aquesta va ser la data d’un referèndum (o no-referèndum, tria la teva aventura); d’aquesta manera ens hi vam referir en els dies i setmanes previs a la votació, i durant el mateix dia de les urnes, i els dies i setmanes següents, sense ombra de dissens. Ningú va alçar el dit quan Puigdemont va fer la convocatòria per dir “Si m’ho permeteu, no es diu u, es diu primer”. I si ara es commemora alguna cosa per mitjà de plaques no és el primer dia d’un mes d’octubre, sinó una data que, es vulgui o no, té la forma d’una convocatòria electoral. U d’Octubre, amb lletres, tal com fem amb Onze de Setembre.

Cercar la genuïnitat al segle XV (o al XVIII, tant és) no pot contradir el fet que els temps canvien, que els usos s’adapten al moment, que apareixen noves maneres de dir les coses i que no tot el que se’ns apareix com a nou és necessàriament dolent quan s’assembla al castellà. Perquè bé podríem, fent el viatge invers, dubtar de la forma Primer d’Octubre per la seva semblança amb la sigla dels GRAPO, i en castellà: Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre.