D’Ava Gardner als milionaris russos

Conec bé el camí. L’he recorregut centenars de vegades, des d’abans del que puc recordar. Amb la família, amb amigues, amb el primer amor, sola… Però mai amb desconeguts. Ens hem citat a les set d’un dimecres qualsevol. La Roser és la guia turística municipal, i nosaltres, una vintena de persones disposades a escoltar la història del camí de ronda que ressegueix el mar entre S’Agaró i sa Conca, flanquejat per cases de quatre milions d’euros, on es respira la malenconia d’un passat glamurós.

Comencem davant l’hostal La Gavina. No us deixeu enganyar per això d’hostal, és un luxós hotel inaugurat el 24 de gener del 1932, on amb sort es pot trobar una oferta per 500 euros la nit. És l’inici de la ciutat jardí de S’Agaró, una exclusiva urbanització que va idear l’empresari gironí Josep Ensesa. Un control fronterer impedeix entrar-hi en cotxe o en moto, tret que s’acrediti ser de la zona o treballar-hi. La Roser explica que l’origen de la urbanització va ser un deute, el 1916, d’un forner de Sant Feliu de Guíxols amb la família Ensesa, productors de farina. Com que no podia pagar, els va lliurar uns terrenys rocosos i àrids amb uns estables de cabres i unes vinyes que donaven al mar.

Els mariners ho coneixien com la “senya blanca”. “Un punt de referència entre els ports de Palamós i Sant Feliu”, explica la guia a un públic silenciós, si no fos pel patinet d’un joveníssim i hiperactiu assistent a la ruta. Ensesa, aconsellat per l’arquitecte Rafael Masó, va anar comprant altres parcel·les fins a aconseguir la major part del turó que semblava no valer per a res, i el va batejar com a S’Agaró, salant el nom del torrent Segueró, en honor als pescadors.

Abans d’això, el lloc ja era popular, explica la Roser, que es recrea en els detalls. La burgesia barcelonina, sempre procliu a visitar la Costa Brava (els anomenàvem afectuosament pixapins), ja contractava el 1927 els Viatges blaus: un ferri que els portava del port de Barcelona als banys de Sant Pol, al costat de la urbanització que en aquells anys aixecava Ensesa. La família no va abandonar mai més l’indret, i hi va mantenir la seva segona residència, construïda als antics estables. La van inaugurar el 24 de juliol del 1924 i li van conservar el nom de Senya Blanca. Els seus jardins van acollir fins al 1977 el Festival de S’Agaró. Els organitzadors posaven una gran cortina (igual que fan ara a Porta Ferrada) per dificultar l’audició des del camí.

Ensesa va fer de S’Agaró el centre de la pijería i la influència nacional amb la inauguració de La Gavina, amb 11 habitacions que van quedar curtes. Un dels assidus n’era Josep Pla, que va descriure així el camí de ronda, construït el 1949 i reformat el 2000: “Continua el curs del litoral en el sentit exacte de la paraula, sense ponts que l’atropellin ni calçades que l’escurcin. Segueix, amb calma, el dibuix de les petites cales, de les diminutes platges, dels penya-segats. Assenyala exactament la topografia de la costa, ara en sentit ascendent, ara baixant amb suavitat les declinacions del terreny i sempre col·locant-se en les exigències de la mesura humana, sense ascensions fatigoses ni pendents massa ràpides”.

Però qui de veritat va posar de moda S’Agaró entre la jet set va ser Ava Gardner. Era l’any 1950, l’actriu rodava Pandora i l’holandès errant a Tossa de Mar i sembla que havia lligat una mica amb el seu company de repartiment, el torero i actor Mario Cabré. Això no va agradar gens a Frank Sinatra, amb qui també mantenia un embolic d’abast internacional. Sinatra va agafar un avió, un taxi i es va plantar a S’Agaró. L’escena que descriu la Roser, entre les nostres rialletes còmplices, va tenir lloc al bar de La Gavina: Sinatra va muntar un espectacle a Gardner. Després li va regalar un collar de maragdes, segons la premsa del moment. Al final, es van acabar casant. I divorciant també.

La guia, amb l’ajuda d’un públic que m’avergonyeix pel meu desconeixement de la terra on vaig créixer, repassa les pel·lícules rodades al camí de ronda i als voltants. De la llista, retinc amb prou feines Mar adentro, que tant ens va fer plorar. Som ja gairebé al final de la ruta. Hem destorbat corredors, famílies, parelles amb gossos i altres passejants, parant-nos en alguns racons com ara la cala del Vaixell o l’escalinata de la Gasela. La Roser s’ha entretingut en l’arquitectura, que va idear Rafael Masó i que després va continuar Francesc Folguera, autor de la lògia de Senya Blanca. Es caracteritza per barrejar una cosa antiga amb un estil “que recorda la masia catalana”, diu, assenyalant un finestral gòtic de Senya Blanca, que continua regnant, senyorial, al camí.

Arribem a la plaça del Mirador, on tots els noucasats es fotografien el dia de les seves noces. També avui. Una parella ocupa la pèrgola, del 1950, que corona el mar, per a desesperació dels meus companys de ruta, que ja no són tan desconeguts. Abans d’abandonar el camí, aconseguim fer-los una foto sense que surti la núvia.

La nostra darrera parada és La Gavina. La Roser en recita els hostes de luxe. Retinc Gardner —per l'espectacle de Sinatra—, John Wayne, Audrey Hepburn, Charles Chaplin… I alguns catalans, com ara Josep Pla, Nestor Luján, Josep Irla (president i del meu poble), Lluís Companys, o Eugeni d’Ors… També esmenta la sèrie Tres estrelles, del Tricicle. Es va gravar el 1987, i sempre acabava amb els protagonistes fugint per la baixada que porta a la barrera de la urbanització.

Me’n vaig sense acomiadar-me dels meus coneguts. Penso en el que ha explicat la Roser: a la urbanització hi ha 140 cases, només 40 estan habitades tot l'any i queden disponibles tres parcel·les, per si hi ha cap interessat. La burgesia catalana ha anat cedint el pas a altres nacionalitats, com ara russos, ucraïnesos, armenis. La dada activa la meva defectuosa memòria de periodista de successos. Va passar no fa tant, al juliol de 2016.  A la policia només li va caldre una petita escala per saltar el reixat de la mansió i detenir el fill d’un exalcalde de Kíev, Stepan Txernovetski, acusat de formar part de la màfia ucraïnesa. Un helicòpter va gravar les dues immenses ales de la casa, el pati, la piscina i el mar als seus peus. A la visita no s’ha fet esment d’un resident tan insigne de S'Agaró. No seré jo qui l’hi retregui