Quan en dèiem pleonasme

Tot indica que finalment Joan Solà se n’ha sortit. Se’n va sortir en moltes coses, i una de les seves dèries sembla ratificada per la nova gramàtica, que també prescriu a través de les omissions. Així, si Solà ja havia advertit un cop i un altre de la inconveniència de l’ús del terme pleonasme a causa de la seva associació amb incorrecció, ara trobem que l’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat aquests recels a la terminologia tradicional, i així com és sabut que bandeja sistemàticament termes com correcte i incorrecte, ara hi tenim coses com duplicació pronominal o pronom de represa allà on tradicionalment resolíem amb l’espuri pleonasme. Celebrem-ho doncs.

El pleonasme, per entendre’ns, apareix quan repetim una determinada funció sintàctica per mitjà d’un pronom feble, que redunda una informació que normalment ja ve proporcionada per sintagmes plens o bé per pronoms de relatiu. Digue-li a la mare que truqui o A mi no em miris són frases ben normals de la llengua que presenten un complement duplicat per mitjà d’un pronom feble, i no haurien d’estranyar ningú amb una competència lingüística mínima. Menys en llengua catalana, és clar, on les inseguretats ens fan recórrer als tòpics a l’hora d’aplicar la normativa, al “això m’ho ha dit un que en sabia”, o al “això ho ha dit aquest que segueixo a Twitter”. Les ganes de disposar d’una llengua neta, endreçada, noucentista, ens havien fet creure que cada funció sintàctica l’ha de complir un sol element gramatical, i d’aquí que la repetició ens produís un curtcircuit cada cop que la intuïció ens esperonava a trencar la norma.

És dolent, però, el pleonasme? Així d’entrada no pas, no té per què ser-ho, i si la llengua té mecanismes per redundar en el missatge és que té necessitat de fer-ho. La concordança també és un mecanisme de redundància, i ningú ha dit mai que concordem més del compte. Però dècades de persecució havien fet que el pleonasme carregués amb la llufa ben macabra de la pitjor de les incorreccions, era gairebé un anatema. “En aquesta oració hi ha un pleonasme” podia ser una frase pitjor que “En aquesta oració hi ha una falta”, i es resolien frases presumptament dubtoses amb estratègies impostades que alteraven l’expressió, en aquells temps en què els correctors s’empoderaven en excés. Així, la frase Digue-li a la mare que truqui es convertia en Digues a la mare que truqui, amb un salt de registre impropi d’una conversa familiar, mentre que la frase A mi no em miris acabava lluint una coma tibada que afectava la lectura, A mi, no em miris.

A la fi, la nova gramàtica, sota l’arquitectura d’un estàndard informal, ha acabat validant duplicacions pronominals que abans eren perseguides o qüestionades. Hi trobem pronoms que apareixen amb el complement al seu lloc: Si no ho fas tu, li tocarà fer-ho a la teva companya. D’altres que repeteixen un relatiu segons si el verb és psicològic: Convidarem la veïna, a la qual sembla que li agraden molt els calçots. També pronoms lexicalitzats pel verb i que solien ser injustament suprimits: Era una hora del dia en la qual no s’hi veia gaire. I pronoms que senzillament reprenen un complement desplaçat a l’esquerra, sense que calgui cap coma separadora: D’això no en parlarem mai més. (Per a més exhaustivitat, aneu a la gramàtica o bé als excel·lents resums de Jordi Ginebra i Neus Nogué.)

El que sap greu, però, és que així com la nova gramàtica deixa d’estigmatitzar el pleonasme i descriu el fenomen de la duplicació pronominal per mitjà d’altres termes, no ha fet encara cap canvi en la definició del mot al diccionari normatiu, que continua llegant al pleonasme prou trets per a la sospita: “Redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no acompleix una nova funció en l’oració”. Dit així, sembla ben inútil, el pobre pronom...