Imprimeix unes sabates

Una manera de començar aquesta crònica sobre les impressores 3D és fent un refresc al bar Ex Designer (Entença, 3). És petitó, va obrir l‘any 2015, però encara no està acabat perquè la decoració, els tamborets, els plats i els gots els fabriquen allà mateix amb cinc impressores. No hi ha pressa. Es tracta d'una proposta del dissenyador Martí Guixé. “No busquem obrir un bar, es tracta de tenir un laboratori viu per estudiar les màquines com a eina de disseny”. M'ho explica Pau Badia, arquitecte, dibuixant i membre de l'equip de Guixé, que, ell mateix, darrere de la barra, tan aviat et serveix un refresc com dissenya en realitat virtual un nou plafó per a la paret. Quan el vaig visitar, una màquina treballava en una rajola amb relleus. “Trigarà vuit hores”.

Quan s'hagin acabat les obres, el següent pas és entrar al món del disseny de menjar. No serà una cosa nova per a Guixé, que l’any 1997 va redissenyar el pa amb tomàquet i el 2017, per celebrar l'efemèride, en va fabricar digitalment. Tot i això, el food design en impressores 3D trontolla per la dificultat tècnica en els filaments i les precaucions sanitàries. L'esperit que anima la gent de Guixé és que les impressores 3D no serveixin només per reproduir dissenys ja coneguts, sinó que vagin lligades a propostes igualment innovadores en les formes i les funcions. El bar, que a la nit programa concerts de música experimental, no té una gran concurrència, no hi cabria, però hi passen tots els que tenen alguna cosa a preguntar o a explicar sobre aquesta matèria.

Precisament la filosofia de la comunitat, de la trobada (meet-up), és la que orienta 3D Print Barcelona. Són un grup de persones –unes mil d'inscrites, encara que menys participant en el dia a dia– que es reuneixen per intercanviar informació, col·laborar en projectes i difondre aquesta tecnologia, que té 30 anys. Un dels projectes en els quals participen, cadascun amb la seva impressora domèstica, és el de la fabricació de pròtesis per a països destrossats per les bombes de dispersió. “Col·laborem”, explica Jordi Mayné, “amb Ayudame3D.org, una iniciativa de l'enginyer madrileny Guillermo Martínez que va començar a Kènia i s'ha estès a altres països”. Són, els “trèsdesis”, mans, avantbraços i braços impressos en 3D. “I ara estem en contacte amb alguns hospitals per subministrar chemoboxes. Es tracta d'unes senzilles caixes que cobreixen la bossa de la quimioteràpia. S'utilitzen en malalts infantils perquè les caixes estan adornades amb imatges, per exemple, de Superman. I s'han demostrat molt eficaces per a l'acceptació del tractament per part del malalt. Superman els traspassa la seva potència”. És un projecte en el qual ells fabricaran sense ànim de lucre, però volen demanar l'ajuda dels laboratoris per implantar-lo. “El compromís no pot ser sempre i únicament dels mateixos”. Una altra màquina que han fabricat alguns membres de la comunitat és un petit i senzill robot (15 euros de cost). N'han enviat diverses unitats a escoles bolivianes. “Es tracta de combinar el joc amb l'aprenentatge i poden començar a utilitzar-los els nens de tres anys. Dirigint-lo aprenen els primers números –els quadres de distància que hi ha entre ells i el robot– o conceptes com dreta i esquerra”.

3D Print Barcelona també van ser els organitzadors de la quarta edició de la Printer Party –en col·laboració amb el Punt Multimèdia de l'Ajuntament de Barcelona (Casa del Mig)– al parc de l'Espanya Industrial aquest mes de juliol, on feien conferències i organitzaven tallers, a més d'acollir una petitíssima fira d'empreses del sector.

A la Casa del Mig és on hi ha el Punt Multimèdia del districte de Sants. Fan cursos gratuïts i posen a disposició dels ciutadans la seva maquinària per acompanyar-los en un projecte de fabricació sota la filosofia de l'autoservei. “Nosaltres, com a projecte municipal, no ens dediquem a la fabricació. La nostra tasca és divulgativa”, comenta Oriol Blas, coordinador del centre. L'Ajuntament com a tal, a més, manté oberts una sèrie d'ateneus de fabricació digital amb un esperit semblant. Una idea que, de vegades, és difícil d'explicar als seus destinataris. El de la Meridiana, per exemple, es va obrir el 2014, tot i que un sector de veïns va batallar perquè les instal·lacions servissin per fer-hi un banc d'aliments.

Els auguris fundacionals van ser massa entusiastes sobre la seva imminència, però això no vol dir que no siguin encertats. L'Agència Espacial Europea té un projecte per fabricar una estació a la Lluna, amb material lunar i impressores 3D. Ara, el disseny, els prototips industrials i les pròtesis són alguns dels usos més implantats d'aquest tipus de fabricació additiva, per capes. Permet personalitzar el disseny, la mateixa màquina pot produir amb diferents mesures i diferents objectes amb geometries impossibles (la típica bola perforada, dins d'una altra bola dins d'una altra bola) per a una fresadora, i és una tecnologia més respectuosa amb el medi ambient.

Encara que no sembla que arribi a substituir grans tiratges de producció, sí que canviarà el mapa industrial de molts productes. En lloc de tenir una fàbrica i distribuir al mon, hi haurà un centre que dissenyarà el programa i que donarà les ordres a les impressores, que es podran situar a qualsevol lloc del planeta, el més a prop de la clientela. Un client que, apropiant-se de la producció, podrà deixar de ser-ho i fabricar segons quines coses i al seu gust a casa seva. És un mon molt habitat per la filosofia del maquinari i el programari lliures, però la indústria informàtica no se n'ha desentès. Ni els petits ni els grans.

A la party hi havia, entre d'altres, 3D Spider, de Viladecavalls, una distribuïdora de màquines d'impressió 3D, fabricant de filaments i prototipatge a tercers. “Ara estem fabricant trofeus per a uns premis universitaris”, em comentava Clemente Sánchez, el seu propietari. HP té a Sant Cugat el seu centre mundial de fabricació additiva amb centenars d'enginyers. La Politècnica i empreses privades del sector treballen en un gran projecte de fabricació additiva. I hi ha també l’Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya. El seu FabLab, en col·laboració amb el MIT de Massachusetts, estendard de l’internet de les coses, és pioner a la ciutat. És la indústria 4.0.