Elogi de la traducció

No acabo de tenir clar si els traductors estan d’enhorabona o no, perquè el cas de la demanda de Puigdemont i companyia contra el jutge Pablo Llarena ha posat el focus, precisament, en un error de traducció, i això ha donat visibilitat a la seva tasca. D’un temps cap aquí han estat múltiples i reiterats els intents dels traductors per fer-se veure, sobretot en literatura, sempre eclipsats pels noms dels autors i sovint relegats als interiors de pàgina, i ja és prou trist que siguin els errors els que facin que se’n parli. Tothom tirant del traductor de Google i acceptant les seves ocurrències, i ara sembla que tota l’acusació sobre Llarena pivota en un error de traducció d’un condicional al francès, del qual, un cop autoexculpada l’empresa responsable de la versió enviada a Brussel·les, s’ha culpat l’advocat de l’acusació, el mediàtic Gonzalo Boye. “Jo no he sigut”, han acabat dient tots.

I no, no deuen estar els traductors d’enhorabona si la visibilitat s’aconsegueix d’aquesta manera. De sempre la feina de traducció ha estat suspecta d’alguna mena de maldat, de maquinació impossible, i hom conserva el recel infundat que pel camí es perden coses. És un clàssic de l’humor el gag aquell en què algú emet una peroració ben llarga que el traductor escurça a unes poques síl·labes, i més explícit ho proclamen els italians, que directament converteixen el traduttore en traditore. S’assumeix doncs que la traducció és una feina bastarda, propensa a la pífia, i fins s’entona una disculpa amb la coneguda expressió anglesa lost in translation, que no fa sinó recordar-nos que l’error existeix i que gairebé és una fatalitat.

Hauríem de fer com Quim Monzó a la segona part de Guadalajara, i mirar d’imaginar una continuació per a una història coneguda, en aquest cas el mite bíblic de la Torre de Babel. Els homes (i les dones, també) estan construint la torre en harmonia, tenen l’objectiu d’alçar-se fins a Déu i amb aquest propòsit s’entenen entre si amb una sola llengua, una llengua comuna. Déu, que no en tenia prou amb ser etern i omnipotent, era també recelós, i va decidir castigar-los amb la pitjor de les condemnes: la diversitat lingüística, font de tots els conflictes. Els arquitectes de la torre van deixar d’entendre’s amb els capatassos, i aquests amb els peons, i de seguida la torre se’n va anar en orris perquè allò era un desori. Un demanava un martell, l’altre li donava una gúbia. Algú, però, havia de cosir la fractura, algú havia de salvar la humanitat de la seva pròpia destrucció, i uns quants que fins llavors es limitaven a pujar envans i amassar el morter (sense gaire traça, segur) van començar a percebre les connexions entre parles diferents i així va aparèixer una feina nova. Tot d’una eren imprescindibles per evitar la ruïna. Traduir, doncs, és tan vell com la humanitat mateixa.

El pas dels mil·lennis ha dut la humanitat a aprendre idiomes, i les noves tecnologies ens han proveït de traductors automàtics que, més que donar solucions de traducció perfectes, proporcionen aproximacions que faciliten una comprensió de circumstàncies sobre textos informals. Però això no significa que la feina de traducció sigui prescindible, ni supèrflua, ni es pot entendre com una fatalitat que les coses es perdin pel camí perquè aquesta feina ja ho té. El cas dels polítics catalans per Europa seguirà aportant notícies en què el procés de traducció serà rellevant, com ara quan Puigdemont era a Alemanya i els terminis es dilataven perquè calia traduir tota la documentació a l’alemany. Esperem, en tot cas, que la notícia no sigui la pífia i que el traductor no sigui assenyalat com un traïdor.