Testimoni fidel del passeig de Gràcia

"No sortirem, poden retirar-se”. Més o menys aquestes van ser les paraules que van dir Hubert Pierot i Paul-Henri Spaak als dos policies que custodiaven les portes de les seves habitacions de l’hotel Majestic la nit del 19 d’octubre del 1940. Pierot, primer ministre belga el 1939, i Spaak, ministre d’Afers Exteriors del mateix país i amb els anys un dels pares de la Unió Europea, van fugir de Bèlgica després de ser envaïda per les tropes nazis i en la seva fugida, després de passar per França, van arribar a Barcelona l’agost del 1940, on se’ls va permetre allotjar-se “controlats” a l’hotel mentre es resolia el seu visat per viatjar a Londres. La imminent visita de Heinrich Himler a la capital catalana a mitjan octubre d’aquest any i l’afusellament de Lluís Companys —el 15 d'octubre— van precipitar un pla de fugida que es va planificar a les habitacions del Majestic. Una placa recorda aquest singularíssim fet en una etapa, la postguerra, que va ser molt complicada per a l’hotel, que encara es continuava anomenat com va ser construït: Majestic Hotel Inglaterra. La iniciativa va ser d’un piemontès, Ércole Cacciami, amb altres negocis d'hostaleria a Barcelona, on va arribar el 1874 amb la seva família.

L’hotel va ser el primer establiment de nova planta que es construïa en una Barcelona en expansió, amb l’Eixample en construcció, i en un passeig de Gràcia que ja s’havia consolidat com un bulevard comercial de firmes barcelonines. La finca sobre la qual es va aixecar ocupava els números 70 i 72 del passeig de Gràcia amb 150 habitacions i 120 cambres de bany. Una pensió completa al maig del 1918— quan va obrir— costava 12,50 pessetes i l’habitació 5. D’aquesta mateixa categoria era el Gran Hotel Colón, en el qual dormir suposava 9 pessetes. En aquella primera etapa, l’hotel era destinació de viatgers de Barcelona tan il·lustres com Sarah Bernhardt el 1921 o la reina Victòria Eugènia, dos anys després. L’àmplia oferta de salons i restauració el va convertir en un dels establiments preferits de la burgesia catalana per celebrar tot tipus d’actes socials i banquets. El llibre Hotel Majestic Barcelona 1918-2018, un treball d’Ángel Miguelsanz encarregat per l’hotel per commemorar el centenari de la seva vida, mostra els esplèndids salons de l’establiment. Poc després d’obrir-se l’hotel, l’empresari Martín Casals Galcerán, un dels representants de la forta indústria tèxtil d’aquella època — que també va ser regidor del Consistori barceloní anys més tard— va construir un immoble paret amb paret amb l’hotel, al número 68 del passeig de Gràcia, una finca privilegiada ja que feia cantonada amb el carrer de València. Deu anys després, el 1928, Casals va adquirir l’edifici de l’hotel tot i que va trigar temps a tenir plens poders per realitzar les reformes que havia planificat.

Una placa recorda una estada el 1935 del poeta García Lorca per l’estrena d’una de les seves obres

La celebració de l’Exposició Universal del 1929 va col·locar el Majestic com un dels establiments capdavanters per celebrar esdeveniments i congressos. Una activitat que va desenvolupar de manera paral·lela al turisme —la mostra va propiciar que Barcelona ja fos destinació turística emergent— i a la celebració d’una profusió d’actes socials, perquè a més dels banquets als salons es feien des de balls de màscares fins a concursos de bellesa. Tot aquest glamur es va truncar amb l’esclat de la Guerra Civil, quan l’hotel va ser confiscat per la Generalitat. El llibre detalla, per exemple, que s’hi va instal·lar el consolat general de la Unió Soviètica. “Per el Comissariat de Propaganda, l’hotel Majestic va ser una peça fonamental, tant per rebre convidats especials com per allotjar cronistes estrangers”. L’hotel tenia bones comunicacions, especialment telègraf i telèfon, cosa fonamental per als cronistes que s’hi van instal·lar com Ernest Hemingway, Robert Capa o David Seymour, entre d’altres.

No queda gaire petjada d’un passat amb tanta memòria com el que ha tingut el Majestic. Les successives reformes que va tenir, com la que en la dècada dels cinquanta va suposar la unió de les finques originàries de l’hotel amb les adquirides per l’empresari Casals, van provocar canvis totals en la configuració de l’establiment i avui dia només en perviu una columna de marbre blanca i amb vetes negres al segon pis. “Vam retirar i guardar un gran llum de llàgrimes i des de fa uns anys s’estan localitzant en subhastes objectes i documents antics. S’han trobat coses interessants com un menú d’unes noces del 1918. També alguns objectes, cartes, sotagots, cendrers, clauers”, explica el director general del Majestic, Malco Par. Del pas d’altres il·lustres per l’hotel en queda constància en una placa que recorda l’estada de tres mesos de Federico García Lorca el 1935 —per l’estrena de l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, o la suite Antonio Machado, que va ocupar el poeta amb la seva família tres anys després.

L’empresari Casals va cedir el testimoni a la seva filla, Esperanza Casals, que es va casar amb un altre empresari tèxtil i destacat representant de la burgesia catalana, Olegario Soldevila Godó. Amb els seus vuit fills van ocupar l’última planta de l’hotel, que va iniciar un procés d’ampliació progressiu que no va concloure fins vint anys després amb la façana principal a la cantonada després de la unió dels edificis. Un passeig per l’actual Majestic posa en evidència la petjada d’aquesta fusió amb alguns corredors amb escales intermèdies.

Dues generacions d'una família han portat les regnes de l'hotel construït per un italià

La gastronomia i l’art han estat dos eixos distintius del Majestic que a mitjan noranta va acollir dues edicions del New Art, un esdeveniment que va convertir els salons de l’establiment en una galeria. El gust eclèctic de la família Casals-Soldevila la va portar a adquirir una important col·lecció de mil obres. L’imponent Horitzons de Modest Urgell presideix l’entrada actual del carrer de València, i pels salons —i també habitacions— la mirada es troba amb obres de Jaume Plensa, Antoni Tàpies, Eduardo Chillida, Antonio Saura o exponents de la pintura gòtica com Gonçal Peris, per esmentar-ne alguns.

Avui convertit en un dels hotels de superluxe de Barcelona, la família propietària i el director al capdavant de la gestió no volen ser un hotel més. “Ens vam sumar a esdeveniments i iniciatives del passeig de Gràcia com el Shopping Night i de la ciutat com Sant Jordi. Volem continuar sent un hotel amb vincles amb la ciutat. Ho fem, per exemple, amb una oferta de restauració que té èxit entre els barcelonins”, explica Par. Per a la història han quedat les nits electorals que celebrava CiU — i que provocaven més d’un maldecap en el funcionament de l’hotel— i més arxivat si fos possible l’entesa signada per José María Aznar i Jordi Pujol, el famós pacte del Majestic el 1996.