La independència virtual

Fa uns dies que soc al Port de la Selva i el que em crida més l’atenció és la proliferació d’estelades que poblen els carrers, els passejos i les platges. (I llaços grocs, és clar, que, per cert, ningú treu). Si no m’equivoco, em sembla que per aquí mateix es va encunyar fa un temps la virtual denominació de República Independent del Cap de Creus, a l’espera, algun dia, de la seva concreció històrica. M’assec al bar España a fer el tallat de les onze del matí i em poso a imaginar com seria aquesta república si existís de debò. I la meva imaginació em retorna un lloc agradable per viure. Òbviament, viuríem del turisme. I dels impostos amb què aquest turisme tan generosament alimentaria les arques públiques de la nostra república. Però, de sobte, canvio d’idea i deixo la meva imaginació. I si tot fos més fàcil? Per què no ho simplifiquem? I em poso a pensar que amb el mateix turisme, els mateixos impostos que aporten els pocs menys de 1.000 habitants que té el Port de la Selva, es pot viure, tal com es viu ara, sense república. A més, tothom, les 994 ànimes, podrien mantenir a les seves respectives astes les seves ensenyes patriòtiques, de la mateixa manera que mantenen ara mateix la seva escola primària i secundària amb la immersió lingüística a tota màquina. El lector es deu estar preguntant a què treu cap aquest exordi i on em porta. Intentaré explicar-me.

D’entrada, vull dir que soc un fervent creient en les realitats virtuals. No només perquè em cauen bé, sinó perquè em sembla que tenen un futur promissori i inevitable. No tindria cap problema, per exemple, a contactar amb un holograma en lloc de fer-ho amb un individu de carn i ossos, si això em suposés estalviar-me temps i diners en qualsevol gestió. Tornem a l’exemple de la República del Cap de Creus, que tindria com a capital –per a alguns dels seus habitants ja ho és– el Port de la Selva. Fem-nos la pregunta següent: Un estat o un govern poden impedir que un grup humà vulgui creure que viu en una dimensió política, diguem, virtual? I, d'altra banda, què li impedeix a un grup humà creure, sense que aquesta creença menystingui la realitat en què viu, en una realitat política virtual?

Fa uns dies vaig parlar amb la germana de qui ha estat un important dirigent independentista, ella també independentista, i m’explicava que havia estat aquest any al País Basc. El seu comentari després d’aquest viatge, que d’alguna manera és l'origen d’aquest article: “Si nosaltres tinguéssim un estatut com el basc, jo ara mateix deixaria de ser independentista”. Efectivament, quan un viatja pel País Basc la sensació que li queda és la d’un país independent. I em sembla que els bascos això també ho experimenten. No només pels avantatges recaptatoris que els permet la seva excepcionalitat fiscal i tributària, sinó perquè han acceptat majoritàriament, igual que ho han fet els seus molt intel·ligents i assenyats dirigents polítics, viure en una independència virtual. La més propera, eficaç i alhora innòcua per a ells, però també per a l’Estat espanyol, si es compara amb la independència real. No tinc cap prova d’això que afirmo, però si al País Basc no funciona una independència virtual, el que hi ha s’hi assembla força.

Comparteixo una experiència. Resulta que fa 20 anys que vaig a aquest poble i fins aquest mes no hi havia vist mai cap patruller ni de la Guàrdia Civil ni de la Policia Nacional passejar-s’hi com si ho fessin per la Castellana de Madrid. Tampoc, des de la restauració de la Generalitat, havia vist que a Barcelona hi sobrevolessin helicòpters de la Policia Nacional. Això què vol dir? Doncs molt simple. Que algú ha trencat un acord tàcit. Jo et deixava que tu et pensessis que vivies en un país independent (la independència virtual), i tu em deixaves que jo seguís convençut que realment gestionava un Estat autonòmic, on Catalunya era una autonomia més.

D’alguna manera, els dos actors d’aquest possible acord virtual van fallar, tot i que, fet i fet, sembla que un va fallar més que l'altre. L’Estat –amb la gestió del PP, però també abans amb la del PSOE– no va entendre que la independència virtual era la més plausible i, per paradoxal que sembli, la més real. I els independentistes van fallar més, per la senzilla raó que els seus dirigents no van estar a l'altura d’aquesta quimera possible. Molt possible.