Marc Soler: “A l’equip em veuen menjar i s’espanten”

És dissabte, 28 de juliol del 2007, i un jove ciclista espanyol està a punt de coronar-se a la bella Angoulême, edificis majestuosos, el riu Charanta, olor d'espígol. Espanya està enganxada al televisor. Nega la migdiada, tan agraïda en una tarda desvagada d'estiu. Però l'ocasió ho exigeix. Alberto Contador, 24 anys, està a punt d'endur-se el Tour més disputat de la història. Només 23 segons, els que aconsegueix com a marge per lluir el mallot groc, tenen la culpa de tanta expectació. Però l'interès no és compartit a totes les cases. A Vilanova i la Geltrú un pare i el seu fill es discuteixen pel comandament a distància. “Canvia i posa la pel·lícula del dissabte a la tarda”, li demanava el noi, de 13 anys.

“Mira, el Contador’, em deia el meu pare. Jo no sabia ni qui era. I al final he acabat competint amb ell”, recorda avui aquell noi. És Marc Soler, té 24 anys i és la gran revelació del ciclisme espanyol. Amb 21 anys, quan va fitxar per l'equip ciclista Movistar, va guanyar el Tour de l'Avenir, igual que Miguel Indurain, una cursa internacional “que el va mostrar al món com un corredor diferent”, assenyala Ángel Edo, exciclista i representant de Soler. L'any passat va acabar tercer a la Volta a Catalunya. I el març passat va estrenar palmarès amb una victòria a la París-Niça, com ho va fer Contador aquell estiu que ell preferia fer la migdiada a mirar la Grand Boucle.

Soler segueix avui sense perdonar la migdiada, que sovint s'allarga –“A mi, això de dormir m'agrada molt; amb dormir i menjar ja viuria”, riu–, però només se la pot concedir quan no competeix. La seva vida ha canviat molt en deu anys. Ara és ell qui surt a la tele i intenta evitar les (odioses) comparacions. Amb Indurain. Amb Contador. Perquè un bon dia el seu amic Albert, company de l'equip de futbol del poble, el va convidar a sortir amb bici. I el Marc va decidir canviar d'esport. “A l'equip m'exigien molt i jo el que volia era passar-m'ho bé. Si no t'entrenaves o no corries prou, no jugaves. Al club ciclista, no. No ens deien ‘has de fer dues hores de bici’. Anàvem allà, fèiem deu minuts amb la bici, ens posàvem a córrer...” I així va acabar jugant a futbol sala a l'institut i fent ciclisme a l'escola de Paco Gálvez, a Vilanova, amb una bicicleta que li va deixar el mateix club.

Soler: “Diuen ‘avui etapa tranquil·la’, però si no ets al Tour
no saps què és”

Han passat els anys i s'ha adonat que el ciclisme és molt exigent: “Potser em vaig equivocar, però com que m'agrada no és problema”. Avui s'entrena a les muntanyes d'Andorra, on viu des de fa un any i mig. Troba a faltar la platja, però també és un terreny conegut: els seus pares tenien un apartament a Canillo, on anava a esquiar els hiverns.

Finíssim i espigat (mesura 1,86 metres, pesa 68 quilos), fa esforços per regir-se a la dieta. No tant pels aliments prohibits –“Sé que no em puc menjar una bossa de patates”–, sinó per la quantitat: “A l'equip em veuen menjar i s'espanten; sempre em diuen que soc el que més menja, amb diferència. Se'm veu una muntanya dins del plat. Però és que m'agrada molt menjar. Sa, però en quantitat”, confessa.

I encara que reconeix que de tant pujar ports de muntanya arriba “de vegades” a odiar-los, també sap gaudir del paisatge. S'ha convertit en un ciclista molt complet, que malgrat la seva alçada no necessita encomanar-se als terrenys plans. “Soc bo en tots els terrenys. Però no soc el millor. No guanyaré una etapa d'alta muntanya, probablement; ni la contrarellotge. Però, en canvi, estaré entre els deu primers en totes dues. Aquest equilibri és el que fa que sigui aquí”.

“Aquí” l'ha portat Eusebio Unzue, director de l'equip Movistar, que si al març li va cedir tots els galons a la París-Niça per l'absència dels líders (Quintana, Valverde i Landa), al juliol el va fer debutar a l'ombra d'aquests corredors al Tour. Soler hi anava a aprendre i el primer que va aprendre és que el Tour és una altra cosa. “És la cursa que més ven i aquesta pressió es nota dins de l'equip, dins d'un mateix. Ningú vol perdre res”. També va aprendre a no donar res per fet. “Molts diuen ‘avui toca etapa tranquil·la’, però si no ets allà no saps el que és. Fins i tot ho diem a l'autobús: ‘Avui hi haurà una fuga i els esprintadors tiraran’. En teoria, això és una etapa tranquil·la. Així que et relaxes. I llavors, arribes a la meta i dius: ostres, 45 km/h de mitjana. Potser és l'etapa en què he patit més. Et penses que aquell dia ets allà de vacances. I no”.

Soler no va anar de vacances al Tour. Va anar-hi a interioritzar com guanyar-lo algun dia. Esperarà el moment pacientment. “I no és que sigui pacient, però quan hi ha tres corredors que han demostrat molt més que tu, els has de respectar”.