Dispareu al manter!

És la història de sempre. En les situacions de crisi, el més fàcil, tant per als poders com per a les majories socials, és dirigir el focus acusador als sectors més fràgils de la societat, que han de veure com als abusos que pateixen s’hi afegeix el d’aparèixer com a responsables del mateix desordre social del qual són alhora víctimes i producte. En una ciutat com Barcelona, maltractada per la massificació turística, per l’encariment de tot, pel soroll i la contaminació, per la inaccessibilitat de l’habitatge…, sembla ser que un dels nostres grans problemes és el dels venedors ambulants i la seva escandalosa manera de guanyar-se la vida. Evocant el primer llargmetratge de François Truffaut –Tirez sur le pianiste! (Dispareu al pianista)–, podríem dir que la consigna urgent en aquests moments és “dispareu al manter!”. El manter és, en efecte, el blanc perfecte.

Però, de qui és el “problema dels manters”? Dels barcelonins no, almenys segons el que indica l’últim baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona, publicat al juny, en què l’assumpte ni s’esmenta entre les inquietuds dels enquestats. L’incident de fa uns dies a la plaça de Catalunya entre uns venedors i un turista americà, del qual només ha circulat una versió, ha portat a presentar la venda il·legal com un perill per a la indústria turística. Però la veritat és que en les enquestes de satisfacció dels visitants tampoc apareix la qüestió. En la publicada pel mateix Ajuntament al desembre, els turistes es queixen dels preus i, sobretot, la presència que els incomoda per sobre de qualsevol altra no és la dels manters, sinó la dels turistes. El mateix passa en les opinions que apareixen a Tripadvisor. Cap queixa sobre els venedors ambulants i, en canvi, una pila sobre els carteristes, el soroll, la brutícia, fins i tot el nacionalisme…, però, per sobre de tot, la saturació que ells mateixos provoquen. Conclusió: el principal enemic de la indústria turística és la mateixa indústria turística i la seva cobdícia.

En el que cal donar-los la raó als preocupats per l’assumpte manter és que la seva presència és inacceptable a l’espai públic. Un venedor senegalès sense llicència no pot ser aquí, a la vista de tothom, fent evident que existeix la misèria. L’espai públic no és per a ell, ja que l’espai públic ha de romandre ordenat, previsible, desconflictivitzat, sense sobresalts, sense lletjor. Del seu bon estat de revista depèn aquest altre mercat en què es compren i venen ciutats. I encara més si l’espai públic és proclamat “de qualitat”. El manter no és “de qualitat”, d’aquí ve la urgència d’excloure’l. El lloc del manter no és el quimèric “espai públic”; el seu lloc és el carrer, aquest escenari on acaba emergint tot el que conforma la societat, el que és bo i dolent, meravellós i arbitrari; també la pobresa. El manter encarna la veritat del carrer davant de la mentida d’un espai públic que, per cert, no existeix, perquè tot ha estat privatitzat.

Deixarem de banda el que té de sarcàstic que ens sàpiga tan greu que s’ofeguin immigrants al mar i que, si no s’ofeguen i aconsegueixen arribar a terra, ens dediquem a perseguir-los després d’haver-los criminalitzat. És evident que, d’una manera o altra, s’està d’acord que sobreviure no és el seu fort.

Alternatives? Descartarem la solució policial, que ja li va costar la vida a un venedor a Salou el 2015. D’entrada, com va proposar al Congrés Units Podem arran dels incidents a Lavapiés aquest mes de març, despenalitzar el top manta. Després, garantir a aquestes persones el dret a viure legalment, perquè com pot ser que la vida sigui il·legal? El pas següent seria reconèixer que són el que són i volen ser: treballadors, i que, com a tals, tenen la necessitat de treballar i fer-ho de manera justa i, per descomptat, protegida. I, com que és una necessitat, automàticament s’hauria de constituir en dret garantit pels Governs. En definitiva, es tracta d’assumir i portar a les seves últimes conseqüències aquestes dues premisses incontestables, a les quals qualsevol mesura destinada als anomenats manters s’hauria de cenyir: que són persones i que són treballadors. Com nosaltres.