Ningú a Ripoll va sospitar dels nois de la plaça

El 18 d'agost del 2017, a les sis del matí, el soroll d'una porta rebentada i uns crits van despertar el marroquí Salah el Karib, de 33 anys, al seu pis del carrer Pont d’Olot de Ripoll (Ripollès), a 50 metres del locutori que regenta. Ho explica ell mateix en el seu lloc de treball, gesticulant furiosament: “Quan vaig obrir els ulls hi havia 11 o 12 policies a la meva habitació, em van aixecar i em van posar d'esquena a la paret. ‘Ara escorcollarem la casa’, van dir. ‘Escorcolleu el que vulgueu’, vaig dir. Em van mirar fins i tot les camises”. Avui és 14 d'agost del 2018 i El Karib atén el seu negoci amb normalitat. Fa un any es va quedar fins tard davant del seu ordinador esbalaït amb les notícies: un terrorista havia recorregut les Rambles i havia atropellat desenes de persones. Un terrorista que ell coneixia. El Karib va sortir de casa hores després emmanillat. Diversos veïns esperaven a la porta. “Em van insultar, em van dir assassí, m'escopien”, diu. Entre ells alguns coneguts, gent d'aquest poble de poc més de 10.000 persones. Va sortir en llibertat després de 72 hores detingut perquè, segons el jutge, les explicacions sobre per què havia comprat bitllets d'avió per a Driss Oukabir i Abdelbaki Es Satty amb la seva pròpia targeta eren creïbles i coherents. El primer que va fer després de la seva detenció va ser afaitar-se la barba.

Aquell 18 d'agost del 2017, Wafa Marsi conduïa el seu cotxe per Barcelona. Va sentir per la ràdio que s'havia produït un atropellament a les Rambles i no hi va donar massa importància perquè va pensar en un accident. Només d’arribar a casa seva, va veure per la televisió, de sobte, dos noms que la van deixar glaçada: Driss Oukabir, 28 anys, que havia llogat la furgoneta, i el seu germà Moussa Oukabir, de 17. “Al principi vaig creure, o vaig voler creure, que els havien robat aquesta furgoneta”, diu un any més tard. Però després va sortir per televisió la cara de Mohammed Houli (20 anys), ferit el dia anterior en una explosió a Alcanar (Tarragona). I amb les hores, les dels germans Hichamy (Mohamed, 24; Omar, 21), de Saïd Aalla (18), Houssaine Abouyaaqub (18) i el seu germà Younes (22), el conductor de la furgoneta de Barcelona. Ja no hi havia cap dubte: eren “els nens” de Wafa Marsi. Ho va assumir quan va pujar a Ripoll i hi va trobar un Estat policial, un poble al qual estaven aixecant fins les últimes catifes.

Marsi no va dormir aquella nit enganxada a les notícies; va llegir l'última hora de Cambrils, on Saïd Aalla, tot just complerta la majoria d'edat, va fer pujar quatre amics a un Audi A3 i va sembrar el terror al passeig marítim abans de baixar del cotxe per apunyalar gent; van ser abatuts pels Mossos. Marsi va entrar en crisi i no va anar a treballar; ho va intentar l'endemà, però va haver de marxar. Només podia pensar en el que havia passat deu anys abans, quan ja era mediadora social, l'encarregada d'atendre les famílies migrants que arribaven a Ripoll. Quan Houssaine, Saïd, Moussa, Omar i Mohamed eren uns nens d'entre 7 i 11 anys. “Vaig passar cinc anys amb ells, l'edat més difícil, quan entren en l'adolescència. Parlàvem de tot. Les classes, els seus primers amors, les seves aventures, les bicis, després les motos. Eren els nois de la plaça. Tenien somnis de ser alguna cosa, com tothom. Un d'ells volia ser pilot de gran, un altre enginyer, un altre treballar en una ONG per salvar vides. Ploro pel que van ser, no pel que van esdevenir. I amb tot el respecte per les víctimes, jo sempre diré que els autors són víctimes i botxins; van ser captats i adoctrinats com a víctimes, van assassinar com a botxins”.

Els nois de la plaça són els nois de la plaça de la Sardana. Avui, allà, a les cinc de la tarda, uns xavals ocupen un banc. Un d’ells ha començat a treballar, un altre ha acabat l’ESO. Tenen entre 15 i 19 anys. Eren d'aquesta colla, els coneixien, jugaven amb ells a futbol. Un d’ells va veure Moussa, que viu allà prop, baixar amb moto el dia de l'atemptat. Hores més tard, la televisió ja parlava de Moussa i el seu germà Driss, que es trobava a Ripoll i s'havia lliurat. Els dies següents ningú va baixar a la plaça. Aquells dies Ripoll va passar per diversos estats, el primer assumir que aquells nois als quals saludaven a cada carrer, als familiars dels quals pujaven al cotxe si treballaven al mateix lloc o amb els quals parlaven de futbol, volien la seva destrucció i la seva mort, i van dur a terme els seus plans.

El responsable de la radicalització exprés de tots aquests joves, sense que ningú al poble se n'assabentés, va ser l'imant Abdelbaki Es Satty, mort el dia anterior a Alcanar mentre fabricava bombes. La mesquita Annour la porta ara Mohamed El Onsri. Són tres quarts de sis i falten quinze minuts per a l'hora de la pregària. No es belluga una mosca a Ripoll, on llaços i teles grogues recorden els independentistes presos. El Onsri, que té cinc fills, prepara dues cadires i es disposa a ser entrevistat. Predica l’Islam de la pau, “no el que va fer aquest home”, diu fent escarafalls. El seu antecessor, innombrable, és “aquest home”. “Aquest home els ha anat al darrere, els ha perseguit, els ha radicalitzat. No ho feia aquí. La gent que ve aquí, si sap alguna cosa, ho diu. Què et penses? Que si un imant diu que cal matar infidels en l’oració, ningú sortirà d'aquí a explicar-ho? Els musulmans de Ripoll estan espantats amb el que ha passat. Homes com aquest taquen la religió”. El Onsri ha estat sotmès a un control exhaustiu: antecedents, passat, amistats … “La mesquita està tacada per aquest home, però l'omplim de gent neta”. Els pares dels terroristes han tornat a resar a la mesquita. Va parlar amb ells de l'atemptat el primer dia, res més. “Estan avergonyits, és natural”.

Wafa Marsi recorda que el dia en què desenes de musulmans van sortir a manifestar-se contra els atemptats, va veure arribar dues mares dels terroristes, una d'elles la de Younes, encara fugit. Es va fondre en una abraçada amb elles: “Només em preguntava: ‘i el meu fill?, i el meu fill?’ No només has d'assumir que has perdut un fill, sinó que aquest fill ha causat dolor tantes altres mares, tantes altres famílies”. Jordi Munell, alcalde de Ripoll per ERC, va arribar a fer classe a un dels terroristes. “El que hem fet és plantejar-nos per què individus que ja estaven, per a nosaltres, integrats, són capaços de cometre aquesta atrocitat. Ens interpel·la com a societat. Era complet el procés d'integració? Què faltava i quina baula ha fallat? La veritat potser no se sàpiga. Hi ha altres respostes, una potser sigui el sentiment de pertinença. Un sud-americà que porta 20 anys aquí segueix sent un sudaca; un magrebí, el moro; un xinès, el xinès… Es un exemple que hi ha integracions que no se superen fins a una o dues generacions més”.

Integració

Quan Marsi sent parlar d'integració, discrepa. “Des del moment en què parles d'integració referint-te al fill d'un immigrant, anem malament. Pots parlar amb mi d'integració? No, amic. Aquí no ha fallat el procés d'integració, sinó l'identitari. Si per parlar de tu es refereixen a la integració o la discriminació, positiva o negativa, ja t'estan marcant: ja no ets d'aquí ni d'allà. Ells van ser adolescents normalíssims. Això devia començar amb un discurs salafista, una necessitat de formar part d'alguna cosa amb la qual generar odi. I aquest odi ja existia, i el que hem de fer la comunitat musulmana, i la societat en general, és avaluar què va passar. Treballem l'acolliment i la integració amb els primers que arriben, però els fills d'immigrants de primera generació es queden en terra de ningú".

En un hotel del poble, a la vora del riu Ter, adverteixen: “Si haguéssim de contractar un musulmà, no ho faríem”. Altres veïns mostren una cara diferent. “Qui tenia un discurs xenòfob el segueix tenint; qui no, no”, diu en Xavier, estudiant. “Això desgraciadament també és la normalitat”.