Aquí hi ha dracs

Si els catalans es creuen la història de l’estranya força que lliga las coses a la Terra, no haurien de dubtar de l’existència de ciutats perdudes, ja al fons del mar o al mig de boscos, de dreceres per arribar a les antípodes... o al infern, de dracs que custodien tresors, de nimfes de mar o de portes per entrar a dimensions desconegudes. De tot això a Catalunya n’hi ha un fotimer, com demostra Joan de Déu Prats i ho il·lustra Maria Padilla, que desprès de l’aconseguit El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya, inventarien ara llocs misteriosos a El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra). Llegendes, llibres de clàssics antics i medievals, mitologies i romanços de cec són la base de la trentena d’històries que expliquen. Amb sis ja es pot fer un bon tomb, vacances de destí turístic ben original i assegurar que a Catalunya Hic sunt dragones (Aquí hi ha dracs), la llegenda que es posava als mapes antics a les zones inexplorades.

1. Les ‘gambes’ de Malica. Si encara queden gambes a Palamós és perquè de tant en tant es formen unes cascades submarines, corrents d’aigua freda que les arrosseguen a moltíssima fondària, on no arriben les depredadores xarxes. Alguna d’aquestes cascades es la que permet arribar a la ciutat submergida de Malica, a la vall de la Fonera, a les portes de Palamòs. Homes i peixos hi conviuen: els primers només s’hi poden estar un any a tot estirar, durant el qual no senten necessitats corporals; els segons, belles nereides (nimfes) a banda, muntades en cavallets de mar o dofins, tenien formes ben estranyes. Entre ells hi ha el peix rem, de més de 15 metres, inspirador del mite de la serp marina. Igual també és de les criatures monstruoses que vigilen l’accés a la ciutat, de la que no es pot sortir pel mateix camí pel que s’hi ha arribat, si no es vol ser espedaçat pels bitxos. Les malifetes que l’home ha infringit al mar fa que ja mai més pugui trobar Malica. Proves de la seva existència, però, n’hi ha: la propera platja de la Clota, on la roca Foradada, un antic cementiri de barques, potser de les que anaven (o intentaven) anar a Malica; d’altra, que pocs catxalots embarranquen per allà perquè prefereixen anar al cementiri de la ciutat. I el tercer, que el 1992 a Tossa s’hi presentà una làmia, un gran tauró blanc, dels més abrandats defensors de les rutes a Malica.

2. Illes que es belluguen. La Mar Catalana (entre Cap de Sant Sebastià, a Llafranc; Cap de Favàritx, a Menorca, i Cap de Sant Antoni, a l’alacantina Marina Alta) també té el seu particular Triangle de les Bermudes. Mestres d’atxes parlaven de la Terra de la Pedra Imant, on les costelles dels vaixelles quedaven soltes perquè les tatxes, per una força descomunal i desconeguda, es desclavaven. El lloc exacte era incert. El pare carmelita Palau, al segle XIX, parlà d’Es Vedrà, illot al oest d’Eivissa. Escriví que hi passa de tot: que en un dels penyals, s’hi amaga un gegant, golafre de pops, que hi ha aparicions d’éssers lluminosos i d’una misteriosa Dama Blanca que vaga pel penyal; que sobre l’illot els coloms missatgers perden el rumb i els instruments de navegació giren desconcertats... Res d’estrany si hom es creu que Es Vedrà és un dels vèrtexs del Triangle del Silenci, amb el penyal d’Ifach i el delta de l’Ebre. Sinistres inexplicables hi tenen lloc, com l’aterratge d’emergència, al novembre 1979, d’un Supercaravelle a l’aeroport de Manises.En un context així, no ha de sorprendre que enfront de Begur (en aquell Empordà nascut de l’amor d’un pastor del Pirineu i la reina de les nereides), on hi ha la Gruta de Gispert (el gran cau de sirenes de Catalunya) o la cova de Ses Felugues (cuques petitíssimes que entren pels orificis del cap i tornen boig i mut) s’hi veiés sovint l’illa vivent de Miralda, que emergeix i amaga com un cetaci descomunal. Els arbres tenen com a fruit petxines de mil colors i formes. Quan es divisa vol dir tamborinada brutal o presència de grans bancs de peixos. Avui encara no se sap si és una illa o un monstre pelàgic.

3. Morts que surten de passeig. Si a l’antiga Grècia enfilaven el riu Aqueront, a Catalunya les ànimes perdudes en el trànsit cap a la mort passegen sobre tot per la Vall de Lord, a la capçalera del riu Cardener (Solsonès). Se’ls sent buscar l’entrada al món subterrani pels avencs del port del Comte. La versió catalana més genuïna de la sala d’espera pels morts és el castell d’Iràs però no Tornaràs, que alguns situen al baluard de Balsareny i d’altres, a la fortalesa de Montsoriu, al peu del Montseny. En tots els casos, però, la cosa comença perquè el senyor del lloc ha fet algun pacte amb el maligne. També és un cavaller maleït l’anomenat Mal Caçador, que el dia que tocava oració va preferir encalçar presa; per això galopa pel cel sobre les despulles d’un cavall negre. Se’l pot veure per la zona dels Pirineus, criatura ja descarnada d’ulls de foc i rodejat de quissos que no paren d’udolar. Se’l fa responsable de la destrucció de Tremont, pròspera ciutat amb port quan el mar de Roses es ficava pel congost del Ter.

4. Parets de sucre; portes de canyella. Cada set anys, un dijous (no se sap quin, és clar), un vaixell sarpa de Barcelona rumb al paradís terrenal de Xauxa, allà on els fruits dels arbres són menges cuites, els rius duen cabdals de begudes exquisides, plouen vestits i mobles, les parets són de sucre i les portes, de canyella, les malalties, desconegudes i els vailets ja neixen savis. La ubicació de Xauxa és un misteri; no així Gandòfia, que és per la Terra Alta, a l’altura de Gandesa. Reminiscències: aquella zona es la terra de les catedrals del vi i les coques de Sant Antoni recorden, molt, a les que reflectí Bruegel al quadre El país de la Cucanya. Que alguna cosa passa per la zona ho ratifica que per allà dona voltes la Serena, dona mig ocell, amb ales que es confonen amb l’or dels camps de blat. Encisa amb la seva veu d’arpa i es belluga, erràtica, per la serra de Pàndols per un desamor, el que fa que sigui mig bona i mig dolenta. Una escultura al carrer de Miravet, a Gandesa, fa recordatori de qui custodia Gandòfia de l'egoista golafreria humana.

5. Escurçons i vibracions a Montserrat. Les formes curioses de la muntanya de Montserrat no són més que els fonaments del edificis de la pròspera ciutat de Trencanous, capgirada com a càstig diví per sobrevalorar la cobdícia i negligir el vincle íntim amb el Trascendent. Sempre, però, el monestir ha estat lloc estrany: hi havia un claustre anomenat dels Llangardaixos, fruit d’un exvots d’un mariners que lluitaren contra bèsties estranyes; i camí cap a Sant Jeroni hi ha el Pla dels Escurçons, fita del pelegrinatge dels ofidis catalans, perquè tothom sap també que els escurçons nostrats dormen mirant a Montserrat... El magnetisme de la muntanya és evident: hi han quedat atrapats Sant Ignasi de Loyola i Alexander von Humbolt, qui, amb un assaig sobre Montserrat, inicià una cadena de influències que passaren per Goethe i Schiller, Wagner i el seu Parsifal i l’arqueòleg nazi Otto Rahn, que acabà deduint que el Sant Grial era al monestir, el que explicaria la posterior visita de Himmler. La clau de Montserrat és, doncs, al seu subsol, farcit de cavitats. En el maletí negre que el Reichführer va perdre al Hotel Ritz de Barcelona duia, es diu, plànols de les cavernes de Montserrat. En elles hi hauria el rastres de la vila de Montrat, on havia estat Trencanous, formant part de la xarxa de ciutats subterrànies Agatha, i un llac de llum maragda: demostracions de confluències d’energies tel·lúriques i còsmiques, tot connectat amb d’altres dimensions.

6. Mal rotllo a l'inframon. “Mare, marit no em dau / que sigui de la Mussara, / que la boira sempre hi jau / i és terra que no m’agrada”, diu la dita popular, sempre sàvia, d’aquest poble abandonat del Baix Camp, als cingles de les Airasses, a mil metres d’alçada, a tocar amb el Priorat. La residència d’una guarnició sarraïna del valí de Siurana seria l’origen d’aquest poble encantat, sense aigua i sempre rodejat de boira, lloc on, a banda de bandolers, el 1843 s’hi hauria amagat el general Prim durant la primera guerra carlina i on, 29 anys desprès, els capitostos carlins haurien decidit prosseguir la guerra. A tocar del poble hi ha les runes d’un mas on hi ha una pedra immensa que es veu que no s’ha de trepitjar sota cap concepte perquè allà hi hauria una porta dimensional. En diuen la Vila de Sis, perquè el número 6 és el de la bèstia al no poder arribar a la perfecció del 7. De la zona, el 1991, no en tornà mai més un boletaire de Tarragona, malgrat la cerca de forces policials i dels amics. Aquest, incansables, feren més batudes, fins que reconegueren sentir sorolls de casc de cavalls i veure dos ésser semitransparents amb hàbits amb caputxa...