Es Cruce, menjars de multitud

La realitat d’un negoci queda transformada en fenomen social sostingut al llarg de diverses dècades; ho explica i verifica el mig milió de persones que en un any “va” a menjar a Es Cruce, de Vilafranca. Està al pas, en una rotonda i aparcaments ad hoc i sota sospita judicial, amb un decorat públic d’escultures i infraestructures d’espant i mans parades, de l’època Munar/Matas, avui presos corruptes exil·lustres.

Altres polítics de segona fila i a l’ombra, empresaris, executius i vigilants de les obres de la carretera a la mallorquina Palma-Manacor —i també l’amo del restaurant— estan pendents des de fa deu anys d’un judici (amb jurat popular) pel dit el cas peatge de suposada corrupció. Aquest assumpte de possibles prebendes, pillatges i regals, és un tema lateral que no ha mudat el crèdit de la casa ni el flux de públic i caixa.

A Es Cruce s’hi va a berenar al matí i el capvespre codi illenc (el desdejuni i l’hora de l’entrepà en clau continental); també a dinar, sopar o espipellar, ràpid i econòmic; endur-se’n cap a casa en un tupper o safata una mostra de les referències estrelles domèstiques: caragols, frit, porcella rostida. (Aquí en aquest plat atàvic insular, el porc petit rostit, el feu de Vilafranca competeix amb amistat amb l’empori semblant armat des d’Ariany pels germans de Ses Torres/Binicomprat/Son Sant Martí i fins ara hipòdrom de Son Pardo. Les seves furgonetes que anaven i aniran a tots els dinars i panxades electorals dels conservadors i rurals)

El públic aficionat a menjar al costat de la carretera és turisme interior, també activitat principal d’oci i festes familiars de classes populars, mitges i ocioses. Els ciclistes aficionats acudeixen a aquest i altres llocs de pas i descans, en un costum contradictori amb la seva activitat saludable. Molts de jubilats, pagesos i rentistes repten les anàlisis i les prescripcions mèdiques.

Mirar, espigolar distret en el panorama canviant en desenes i desenes de taules i taules i gent bulliciosa, és participar en un espectacle no programat però si controlat pel ritme de la caixa, les veus i les mirades de l’amo i els fogons. És una factoria d’arrossos brut,s sèpies, conills, costelles o guàtleres —moltes— a la planxa, presentades sobre pa amb oli i tomàtiga (pa amb oli), tot un artefacte culinari per a curiosos de les rareses.

La immersió d’un estrany, un menjador i un visitant reticent, convida a mirar, escoltar i atendre la rutina dels plats, tassons, forquetes i ampolles. Les converses no s’entenen entre la bullícia i el xerrar cridaner: se suposa que es narren curiositats intranscendents i es tanquen negocis clàssics i ocults. Part de la pell agrícola i urbana de l’illa ha mudat de mans allà i s’han maquinat plans secrets i inconfessables. No és vera la venda megamilionària d’Es Cruce a Rafel Nadal, bolla reiterada de cada mes.

Sovint, al matí, segueix la desfilada de cors d’ancians que caminen com un balandre, ciclistes xopats, foravilers panxuts. De vegades acudeixen, anònims milionaris que assaboreixen allò que és oblidat i prohibit en les seves cuines de grans xefs i dietètica. Un ventall amb minories tan dispars convida a la reflexió. “Fer cas no costa res” va ser la doctrina fundacional de la matriarca, traduïble en “atendre bé i ser simpàtic a la gent surt gratis”. No ho sé.

Creuar mitjà Mallorca per anar a berenar o alimentar-se es tradueix en el trànsit de ritual de curiosos i pelegrins repetidors, enganxats o obsessos d’un ambient populós del sabor típic, local, barat. Els rerefons de les cuines i geleres diu de la netedat davant de tant de risc.

La moda de dependència clientelar es veu els caps de setmana quan les cues d’espera fins una hora per aconseguir taula —o recollir menjar per casa (caragols o porcella)— envolten la seu central. Donen papereta amb número. Ara la sala d’espera, per cobrir-se de les inclemències, és una gran nau tecnològica de prefabricats amb posat de restaurant.

El temple sense estels —un enorme negoci familiar dels Garí/Barceló) que no té pretensions gastronòmiques— va néixer fa mig segle d’un emparrat de diverses branques de pins, sense llum, aigua corrent, ni cuina, on venien melons i alls de les terres blanques del pla de Mallorca. Després ja tenien torradora a la foganya i la gent l’usava. Aquella cantonada engrandida ha definit una moda en el turisme interior. Un segell. A IB3 a la carta, al programa Made in Balears, podeu veure un llarg retrat interior i personificat del local i els amos que relata Lina Pons. Mig Mallorca ha anat a Es Cruce i l’altra dubta o no vol posar-hi els peus.