“Em treu el son la gent que no pensa en col·lectiu”

Fa dos anys, quan Marta Ill es va voler emancipar, va descobrir que els lloguers estaven pels núvols. Havia viscut a Londres, d’Erasmus, amb l’ajuda dels seus pares; i a Amsterdam, fent un màster amb una beca. "Allà els lloguers són caríssims, però els salaris són més alts. Sempre havia pensat que Barcelona tenia coses negatives, però que els lloguers eren accessibles. I s’han posat impossibles, accedir a un pis de lloguer és gairebé més difícil que trobar feina".

Uns preus que han impactat en la taxa d’emancipació, assenyala. "És impensable llogar, i més amb els salaris dels primers llocs de treball". Des que va tornar de l’estranger, Ill ha encadenat contractes temporals. Els últims, com a gestora cultural al CCCB i ara a l’Observatori del Deute en la Globalització. Una trajectòria molt diferent de la dels seus pares, que sí que es van beneficiar de l’ascensor social: "Tenen professions liberals, un pis en propietat, tindran pensions...; estan protegits, encara que són pessimistes, ni se’ls passa pel cap que el meu germà o jo ens hipotequem i han entès que s’han d’acostumar que no tinguem feina estable. Han assumit que el panorama és el que és. Jo encara vaig poder veure el que ens venia a sobre amb certa perspectiva, però a d’altres els va arribar la crisi de cop. El meu germà no va poder trobar feina aquí i viu al Brasil. I la gent que se’n va, si no té el matalàs d’una família que li resolgui el futur, quan torna es troba en la mateixa situació. Al final, si et quedes aquí, com jo, estàs fent una aposta emocional: la societat està feta malbé i com a mínim t’hi has de comprometre", reflexiona.

Estudiant Ciències Polítiques, Ill havia participat en el moviment estudiantil, i amb companys de l’etapa universitària van crear el col·lectiu Desllogades, per analitzar i fer visible el drama que començava a viure la ciutat amb el preu del lloguer i l’expulsió de veïns. "Volíem fer agitprop, mobilitzar la gent". "Tenia interès en la geografia i la sociologia urbana i ràpidament vaig fer un clic: vaig veure que passava alguna cosa greu i l’única manera de lluitar és organitzar-se, perquè ja hem vist el que ha passat en altres ciutats amb l’habitatge", explica.

Paral·lelament, es van assabentar de la creació del Sindicat de Llogaters i que hi començava a haver grups de barri actius en la lluita pel dret a l’habitatge. I va arribar la primera manifestació dels col·lectius agrupats sota el paraigua de Barcelona no està en venda, la qual va reconquerir la Rambla per als veïns el gener del 2017. "Allà ja sortim amb pancarta pròpia, amb el tema dels lloguers". Amb el Sindicat i els grups dels barris en marxa, Desllogades es va dissoldre per integrar-se a aquests col·lectius.

El Sindicat de Llogaters es va presentar el maig del 2017 amb tres grans objectius: "regular els preus, regular els contractes i generar un parc públic de lloguer". Ill insisteix diverses vegades durant la conversa que "el sindicat és un projecte col·lectiu: no és una cosa de persones concretes, el lideratge és compartit" i el seu protagonisme com a portaveu —"coportaveu"— és conjuntural.

Ill està raonablement satisfeta amb la feina del Sindicat. Tenen més d’un miler d’afiliats i hi té veu quan es parla d’emergència habitacional. Són un referent, assegura, per a organitzacions similars d’altres ciutats espanyoles o del Regne Unit o de l’Argentina. "El que perseguim no és tant una reacció al conflicte extrem que representa un desnonament, sinó una estratègia prèvia per forçar la negociació col·lectiva", explica. I concreta: cal "forçar negociacions i, a través d’accions amb petits propietaris, generar musculatura per tenir capacitat d’organitzar mobilitzacions més estructurals".

Fer de lobby? "No, de sindicat. Un lobby actua en esferes més institucionals; nosaltres hem de tenir presència al carrer, a partir dels conflictes, generar accions que acabin forçant la regulació", respon. I posa un exemple: "No té sentit recollir signatures per reformar la LAU", la llei que regula els lloguers. "La llei la canvies organitzant el conflicte al carrer, explicant als llogaters que és un problema col·lectiu i oposant-hi resistència", diu. En aquest sentit, assegura que el que pitjor porta "és parlar amb gent que no pensa fer res per evitar la pujada, que no s’organitza, que no pensa en col·lectiu: és el que em treu el son".

Ill creu que el sindicat i el seu entorn creixeran: "Tinc esperances que el moviment per l’habitatge es cohesioni; el potencial és enorme, hi ha molta gent implicada i molt variada. Si no fem ximpleries i treballem bé i junts, ho aconseguirem. L’any que ve ens toca organitzar-nos perquè som tots al mateix vaixell i hem de remar en la mateixa direcció". "Modificar la llei i allargar els lloguers de tres a cinc anys [como ha anunciat el govern de Pedro Sánchez] no és la solució: és una broma de mal gust. La solució és treure l’habitatge del mercat, com passa amb la sanitat o l’educació". Per cert, Marta Ill viu de lloguer. Comparteix pis a Gràcia amb tres persones més i paguen 800 euros.