Retorn al passat

“És possible que una gran victòria de candidatures republicanes en els ajuntaments del país, en les eleccions municipals de 2019, pogués ser un moment” per a materialitzar la República. Són paraules del president Quim Torra en una entrevista recent a l’Agència Catalana de Notícies. El referent és el 12 d’abril de 1931 quan el triomf dels partits republicans a les grans urbs en les municipals per a tot Espanya van tombar la monarquia d’Alfons XIII.

El president va tornar a insistir en la idea que el passat 3 d’octubre s’hauria d’haver proclamat i defensat la República catalana. “Necessitem organitzar-nos per quan arribi el momentum de fer-la efectiva”, ha assegurat. De nou ens situem al 17 d’abril de 1931 quan Francesc Macià va renunciar a la seva República catalana de tres dies per una Generalitat i un Estatut d’autonomia. Torra considera aquest lapse com la “bellíssima història d’un fracàs”.

Avui l’imaginari independentista construeix el que va passar entre l’1 i el 3 d’octubre del 2017 amb la mateixa lògica que l’esdevingut entre el 14 i el 17 d’abril del 1931. Aquest cap de setmana el president ha previst una segona oportunitat postmoderna per a la República aprofitant el paral·lelisme de les municipals. No ha d’estranyar. Macià — flamant vencedor a Barcelona el 1931 amb ERC, una suma dispar de centre-esquerra de persones, interessos i agrupacions—, forma part de la seva tríada de referents. Que ningú se sorprengui si, en breu, algú presenta la Crida com l’Esquerra d’aleshores —per a més inri dels seus hereus.

Les paraules de Torra no són sinó la mostra que una part de l’independentisme ha convertit els anys trenta i la data del 14 d’abril en una mena de paradís perdut on ancorar-se i al qual torna una i altra vegada. Hi ha en això, alguna cosa d’obsessió hispànica —no únicament catalana— per les efemèrides i la seva taumatúrgia. L’empremta del catolicisme a la nostra cultura és insondable.

També contribueix a la creació d’aquests paral·lelismes històrics infundats que en un mercat amb escàs lector d’assaig històric les editorials hagin apostat per recórrer a les fites, a les dates, per promocionar amb aniversaris els seus llançaments. Amb el que, per exemple, entre 1931-1934-1936 hom pot tenir la impressió que no hi ha res. El mateix que molts creuen que entre 1714 i la Renaixença només discorre un vast desert.

Ho té escrit Torra. El que ve després del 14 d’abril —la tramitació de l’Estatut de 1932— “és una olla de grills, no val la pena tractar-ho”. No és una visió pròpia sinó la constatació que a encimbellar l’efemèride s’uneix, sobretot en les obres que es pretenen de divulgació, la simplificació de les biografies i fets del passat. En el cas català això s’aguditza, justificant-ho amb el llarg hivern franquista, per l’assumpció que explicar segons què és “anar contra Catalunya”. Tot ha de ser pla, sense grisos i amb un joc de bons i dolents.

Al públic que, en general i poc ajudat pels successius plans d’educació, coneix poc les arestes de la seva pròpia Història —succeeix també a la resta d’Espanya— se li serveixen imatges del paradís perdut perquè comprengui allò que el polític pretén. Es diu que es parla del futur, però s’és incapaç de deixar anar el llast del passat.

Aquests dies als carrers hem vist feixistoides encaputxats retirant banderes i llaços grocs i aprenents dels escamots de les Joventuts d’Estat Català “advertint” diferents seus de formacions polítiques. Baixem per la pendent. El següent pas és que aquests dos grups es trobin. Poden estar segurs que quan arribem als anys trenta a ningú li quedaran ganes de cercar símils. Els pensionistes ja saben que aquest no és país per a vells. A poc a poc, en els últims temps descobrim que tampoc ho és per a la democràcia parlamentària. Anem mancats de complexitat.

Joan Esculies és escriptor i historiador.