“No som uns friquis de les sèries”

"No som uns friquis de les sèries". És gairebé el primer que et diuen Betu Martínez i Víctor Sala. I és cert, malgrat el seu intens historial en l’univers de les sèries. Han creat la revista web Serielizados, de la qual ha nascut el festival del mateix nom i que prepara la seva cinquena edició. Promouen un showcaseper donar visibilitat al talent emergent en aquesta àrea i que organitzen al seu festival, al Zoom d’Igualada i a l’Screen TV de Màlaga. Són al darrere de Tube d’assaig, de betevé, un programa per impulsar projectes de sèries i que va tenir un començament imbatible: la sèrie de l’estrena va guanyar el Premi Ondas 2015 en una nova categoria –la de ficció emesa per internet–. Però la seva gran batalla no ha estat empènyer al tiberi indigest de títols. Ha estat reflexionar sobre el gènere com a producte cultural. “Serielizados va néixer per reivindicar les sèries. Fa cinc anys no es consideraven cultura. Hi havia un menyspreu al gènere, a tot el que té d’únic al món audiovisual, el seu plantejament capitular, que no acabi en dues hores. Encara hi ha qui s’ho mira per sobre de l’espatlla". Per això mateix, la seva revista web busca apropar-se serenament, "lentament", a l’anàlisi.

La pirateria va crear una altra manera de consumir i la indústria s’ hi va adaptar

El Víctor i el Betu es coneixen des que tenien tres anys. El seu primer projecte conjunt va ser un programa de ràdio el 2006 sobre el Mundial d’Alemanya a Ona de Sants-Montjuïc. En la mateixa emissora van fer durant cinc anys un programa esportiu, A barraca. Betu Martínez va estudiar Periodisme a la Blanquerna i ve de la música. Va formar part de Monkey Pride, un nom –orgull de mico– al qual se li poden buscar explicacions –“no oblidar el nostre costat emocional, animal”, explica el Betu–, però que van escollir sense tanta intenció, simplement perquè recordava al d’una cançó que els agradava de Red Hot Chili Peppers, Funky Monks. Encara que tot el tràfec actual l’ha allunyat de la música, no descarta tornar a la composició, a escriure cançons, a treballar amb els amics de sempre, a recuperar el diàleg amb la música i els músics. “A més, l’art de la música és molt més eficaç que anar al psicòleg”.

Víctor Sala va estudiar Comunicació Audiovisual a la Pompeu. D’aquesta etapa queda un curt que va fer amb David Braun al final d’un Erasmus a l’escola de cinema i televisió FAMU de Praga. Es titula Robota i es pot veure a Vimeo. “Va ser un homenatge al que havíem après allà, a l’escola d’animació txeca, a Karel Capek…”.

L’espòiler no és permanent, ha de tenir data de caducitat

Serielizados va néixer perquè el Víctor i el Betu van decidir posar en pràctica un treball de final de carrera del Betu en el qual calia crear una nova empresa periodística. És l’octubre del 2013, “enmig de la tempestat d’un canvi del consum pirata a l’imperi de les plataformes”. “Lost havia estat un èxit mundial gràcies a la pirateria. La indústria va advertir que hi havia una nova manera de consumir l’audiovisual. Quan, com i des d’on jo vulgui. Una manera de consumir heretada de la pirateria, i la indústria s’hi va haver d’adaptar. És el pas que va de Seriesyonkies a plataformes com Netflix”. Òbviament, hi ha públics molt diferents, amb altres hàbits. “Això explicaria l’èxit d’El cuento de la criada a Antena 3, que es va estrenar a HBO. Moltes sèries han fracassat a la televisió generalista perquè les han maltractat amb els horaris, la periodicitat… TV3 va emetre Breaking bad a les tantes de la nit”.

I el febrer del 2014, així de ràpid, ja se celebra la primera edició del festival de sèries. “Es tractava de traslladar la línia editorial de la revista a un esdeveniment en viu”. Els quatre objectius fundacionals, expliquen, eren: crear un espai de trobada per a la gent del sector que treballava aïllada, contactar amb el talent local, portar les novetats internacionals i, també, fer una aproximació fresca al fenomen. “No teníem referents sobre com es feia un festival de sèries”. Hi havia Seriesmania a París, que després s’ha traslladat a Lilla, i un a Vitòria, però dedicat a la promoció de les produccions domèstiques. Ara n’hi ha a Berlín o fins i tot a Canes, tot i que el festival de cinema ha rebutjat les pel·lícules de plataformes que no s’estrenen en sales. “Això només s’explica perquè Canes és una festa pagada pels exhibidors i volen promocionar el seu producte. És una batalla entre vells i nous regnes, particularment el de Netflix. Amazon manté altres finestres d’exhibició i permet l’estrena en sales. De tota manera, vindran altres polèmiques. Per exemple, els drets d’autor. Netflix no publica dades d’audiència”.

La cinquena edició del festival (del 27 al 30 setembre), a més dels convidats espanyols i internacionals (ve Vince Gilligan, el creador de Breaking bad), proposa un homenatge a Maria Aurèlia Capmany. “Se celebra el centenari del seu naixement i creiem interessant recordar que va ser una pionera de les sèries a RTVE i amb una producció en català, Les nits de la tieta Rosa, una teresina cabaretera. Convé recordar-ho i que Maria Aurèlia va utilitzar aquest recurs narratiu per transmetre la seva manera de veure el món. Una manera que resumeix el títol d’un dels seus llibres, Feliçment, jo sóc una dona”.

I la conversa continua sobre el recurrent tabú de l’espòiler (“ha de tenir data de caducitat; si expliques ara el final de The Soprano, no et poden recriminar que fas un espòiler”) o sobre el confús terme transmedia. “Si l’ús de diferents plataformes no aporta res al desenvolupament narratiu de l’obra audiovisual no éstransmedia, és màrqueting que explota el mercat del còmic, del videojoc o del web”. El que ja s’ha dit: no tenen res a veure amb els friquis.