Encara que siguin el mateix sense matisos

Em pensava que es tractava només d’una qüestió d’ignorància, la qual, si es combina amb la mala fe, pot comportar sempre unes conseqüències demolidores. I per tant, més o menys, els arguments refutadors resultaven trivials, bastava amb aportar una mica de llum des de la filologia per concloure que la justícia, a més de cega, pot arribar a ser moltes altres coses (i aquí ho deixo, que diria aquell). La qüestió és que la setmana passada el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va anul·lar onze articles del decret que regula el valencià en aquelles terres, entre ells l’ús del valencià amb d’altres comunitats autònomes que comparteixin llengua —això és, Catalunya i les Balears—, les quals es veuen d’aquesta manera obligades a emprar l’espanyol.

El més formidable del cas no és, però, el prejudici nominalista que s’ha deduït de la interlocutòria i que ha nodrit uns quants titulars, i que ha fet pensar que els magistrats queien en un parany terminològic: com que els Estatuts català i valencià parlen, respectivament, de l’oficialitat del català i el valencià, cap de les dues llengües és oficial en l’altre territori, ergo les dues comunitats s’han de comunicar en castellà. Ni tampoc han caigut en els arguments secessionistes de considerar que el valencià és diferent del català, per refutar els quals bastaria el pronunciament del bo i millor de la Real Academia Española de 1975, que en el document La lengua de los valencianos proclamava sense embuts que en qualsevol cas es tracta d’una sola llengua. No, no. La Comunitat Valenciana s’ha de relacionar en castellà amb les Balears i amb Catalunya senzillament perquè la Constitució està per sobre de tot el que puguem aprehendre per mitjà de la raó.

Això últim no ho dic jo per sornegueria, és que es dedueix del text. Vegem el fragment més fascinant, un crescendo que culmina en un final excels: “Con independencia de la naturaleza, concepto o consideración que se pueda mantener sobre el valenciano y/o catalán [d’entrada sembla que no s’hi fiquin, és un “ja us ho fareu”], aun en la tesis de que una y otra lengua cooficial en las comunidades autónomas de Cataluña, Baleares y Valencia forman parte del mismo sistema lingüístico [aquí la unitat de la llengua com a sistema és vista com una tesi respectable], que conforman una comunidad lingüística y ámbito lingüístico [aquí s’accepta fins i tot que es tracti d’una sola comunitat de parlants], que desde el punto de vista de la filología, valenciano y catalán sean la misma lengua [anem millorant, aquí s’accepta la unitat de la llengua], o incluso aunque se admitiera sin matices que científicamente son lo mismo valenciano y catalán y no lenguas similares [aquí s’admet que la unitat de la llengua pugui ser una certesa fins i tot demostrada per la ciència] se juzga que el decreto impugnado contraviene el sistema de fuentes determinado en la Constitución, aparte de no respetar el principio de jerarquía dentro del subsistema normativo autonómico valenciano”. És a dir, la Constitució està per sobre de tot, i si digués que la Terra és plana, la Terra seria plana.

Ja s’ha anunciat que la Generalitat valenciana vol recórrer la decisió. Potser es podria apel·lar a la mateixa Constitució i citar l’article 145, aquell que permet que les comunitats autònomes arribin a acords entre elles, i siguin elles les que n’estableixin les condicions: “Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas”. I ves que no puguin decidir comunicar-se en la llengua pròpia de cada territori, que a més és llengua oficial, que a més és la mateixa cosa i no necessita traduccions. Segur que als magistrats se’ls deuria passar que la carta magna permet que les comunitats que s’entenen, s’entenguin; si no, estarien prevaricant.