L’estratègia fallida de Llarena

Quan Carles Puigdemont va ser detingut el 25 de març en una benzinera de l’Estat de Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, el Govern espanyol va donar per desactivada la fugida europea de l’expresident de la Generalitat. Puigdemont i quatre membres més del seu Govern havien triat Bèlgica com a destinació a finals d’octubre, quan van constatar que la Fiscalia es querellaria per rebel·lió contra els líders del procés. No era una elecció casual. Els seus advocats sabien que la justícia belga seria reticent a lliurar-los per rebel·lió, un delicte que no té un equivalent exacte en aquell país. Per això, quan l’expresident va ser arrestat a Alemanya en provar de tornar a Bèlgica després d’un viatge a Finlàndia, fonts de la Seguretat de l’Estat van difondre que havien seguit Puigdemont en aquest periple i havien decidit detenir-lo al país alemany. L’estreta cooperació entre Espanya i Alemanya i l’existència d’un delicte similar al de rebel·lió en el seu codi penal auguraven un futur complicat per a l’expresident català.

Menys de quatre mesos després, la justícia alemanya ha esmicolat la causa oberta al Tribunal Suprem contra els líders independentistes. La decisió del tribunal de Schleswig-Holstein de lliurar Puigdemont només per malversació ha impactat de ple en el que constitueix la medul·la de la instrucció de Pablo Llarena, però que des del principi es va convertir també en el punt més feble: l’acusació per rebel·lió, un delicte castigat amb una pena de fins a 30 anys de presó i que va ser el que es va aplicar al tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero i a la resta de la cúpula militar que el va acompanyar el 23-F.

La iniciativa d’atribuir aquest delicte als líders independentistes no va ser del Suprem ni de l’Audiència Nacional (on es va instruir durant un mes la causa contra els membres del Govern), sinó de la Fiscalia General de l’Estat, dirigida en aquell moment per José Manuel Maza. El fiscal (mort al novembre) va ser qui va interposar el 30 d’octubre la querella per rebel·lió, sedició i malversació contra Puigdemont, 13 exconsellers i cinc membres de la Mesa del Parlament per haver instigat un “moviment d’insurrecció activa entre la població” per a la secessió de Catalunya.

La invocació d’aquest delicte va ser qüestionada per sectors de la judicatura, pels quals l’aixecament violent que identifica aquest tipus penal s’ha d’entendre en el context d’un alçament armat i no encaixa amb el que va passar a Catalunya. Però Llarena va fer seva l’acusació per rebel·lió i, interlocutòria a interlocutòria, ha anat acoblant els fets a la definició d’aquest delicte fins a forjar el relat amb el qual va processar 25 líders secessionistes al març: la història de sis anys (l’instructor situa l’inici del procés el 19 de desembre del 2012, amb la signatura de l’acord entre Artur Mas i Oriol Junqueras que va portar el primer a presidir la Generalitat) de cavalcada sense frens cap a la ruptura amb l’Estat. Mentrestant, es van desobeir reiteradament sentències del Constitucional, es van infringir lleis, suposadament es van malversar diners per crear les estructures de la futura república catalana, es va organitzar un referèndum il·legal i es va mobilitzar la societat civil sabent que podien desencadenar-se actes de violència.

La veritat és que la rebel·lió ha permès aplicar mesures excepcionals que, premeditades o no, han estat determinants per neutralitzar els líders secessionistes que van protagonitzar la pugna amb l’Estat: entre aquestes, instruir la causa a Madrid perquè els fets transcendeixen la comunitat de Catalunya (encara que aquesta decisió la qüestionen algunes veus jurídiques), i obrir la porta a l’empresonament preventiu arran de la gravetat de les penes previstes per a aquest delicte (entre 15 i 30 anys). Aquestes dues característiques les comparteix la sedició, el tipus penal que es va atribuir al principi als líders de l’ANC i Òmnium (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart) i pel qual està processat l’excap dels Mossos Josep Lluís Trapero.

Però la rebel·lió incorpora dues peculiaritats que han estat decisives en els successos polítics i jurídics dels últims mesos. La primera, possibilitava a mitjà termini suspendre com a diputats la cúpula secessionista, una mesura que es va consumar el 27 de juny. I la segona, clau en el procés, permetia centralitzar la causa al Suprem (on al principi només s’investigaven els cinc membres de la Mesa per ser aforats).

La rebel·lió, per definició, és d’execució col·lectiva: un grup que s’alça per aconseguir un objectiu, en aquest cas la independència. Segons el relat de l’alt tribunal, el procés està basat en un concert entre partits polítics i entitats secessionistes que es van repartir els papers en un pla molt orquestrat per declarar la independència de Catalunya al marge de la llei.

Instrucció conjunta

Pel que fa a la investigació: els fets comesos per cada protagonista no es poden separar els uns dels altres, raó per la qual cal instruir-los junts. I com que entre els imputats hi havia aforats que només podia investigar el Suprem, l’alt tribunal centralitza la causa.

Però quan va prendre aquesta decisió, el Suprem no intuïa fins a quin punt el control del procediment se li havia enfonsat amb les fugides de Puigdemont i altres polítics independentistes. El cas ja no depenia només de Llarena i dels seus companys de sala, que han revisat les decisions de l’instructor quan les han qüestionat les defenses. El futur judicial i fins i tot polític del cap dels rebels i la coherència de la causa més important instruïda a l’alt tribunal en gairebé 40 anys estava en mans de tribunals d’altres països (primer només de Bèlgica, i després també d’Alemanya, Suïssa i el Regne Unit), disposats a examinar l’actuació del jutge espanyol assumint aquest paper de segona instància que el sumari havia esquivat a Espanya en concentrar-se al Suprem, ja que les seves decisions no admeten recurs.

Després de nou mesos d’intercanvi d’estratègia judicial entre Llarena i els fugits, el jutge ha assumit la seva derrota (almenys temporal). El rebuig d’Alemanya a lliurar Puigdemont per rebel·lió i la por d’un degoteig de decisions similars en altres països han portat l’instructor a renunciar a jutjar per ara l’expresident i la resta de fugits. No ho va consultar amb la Fiscalia, però fonts del ministeri públic li donen suport. L’actuació d’Alemanya, diuen, no era assumible i rebutjar el lliurament és la manera de no donar-li “reconeixement jurídic”. Ha agradat menys la retirada de les euroordres contra tots els fugits, una mesura que alguns interpreten com la manera que ha triat Llarena per dir que ha deixat de confiar en el sistema de cooperació judicial entre els Estats de la Unió Europea, un sistema que, en paraules d’un fiscal, “va saltar pels aires” la setmana passada.