Paisatges d’Estat fallit

És una estranya victòria particularista que una hipotètica república catalana sigui, abans de nàixer, un Estat fallit. De fet, sempre ho va ser. Ja era gairebé de matinada quan la majoria de Junts pel Sí i la CUP feren aprovar la Llei de transitorietat jurídica que en l’ànim exultant de l’independentisme era de facto una declaració d’independència encara que es considerés diferida. Aquell 8 de setembre va ser una llarga nit de descontentament perquè el futur de Catalunya quedava fora de la llei i de la vigència jurídica de l’Estatut. La llei posava —digué un diputat— “en mans del poble les eines per construir la Constitució del nou Estat”. Quina llei? Quin poble? Quin Estat? Ara per ara, encara no ho sabem. Si de cas, podem considerar-ho un ser o no ser diferit en fals, deslligat de l’Estat de dret i d’un demos plural.

Tot allò va durar una exhalació i des d’aleshores Catalunya ha passat per un referèndum il·legal, l’aplicació del 155 i unes eleccions autonòmiques de resultat antagònic: la llista d’Arrimadas va ser la més votada a la vegada que l’independentisme sumava més escons. Tot provenia d’aquella nit de tanta incerta glòria que va deixar el futur Estat a la cuneta, fallit abans de posar-se a alenar. I ara, amb la perspectiva de les eleccions municipals i l’efímera empenta del tribunal de Holstein, el blue print de l’Estat fallit consisteix que una bona majoria de municipis catalans independentistes —de demografia aparatosament escassa— declarin la independència l’endemà del vot.

Enfrontada a l’ordre constitucional, fora d’Espanya i de la Unió Europea, la nova república catalana seria automàticament un Estat fallit i això fins i tot si a Barcelona fos factible una victòria que sumés els vots d’Ada Colau i els independentistes. És un panorama de paisatges fallits, de tantes il·lusions traïdes pel frau secessionista. Baroja citava un erudit basc —Juan de Perocheguy— que havia escrit un estudi titulat Origen de la nación vascongada y de su lengua, de la que han dimanado las monarquías francesa y española y la república de Venecia. Deia Baroja: “Por poco no salen de la nación vasca el imperio de Persia o el de la China”.

A Catalunya retornen els apotecaris xalats que eren la primera avantguarda del catalanisme. Quim Torra és hereu d’aquella primera avantguarda, un Perocheguy que vol fundar quimeres d’unitat a partir d’una societat més que heterogènia. És el malson premonitori d’un Estat fallit abans de veure la llum. Si Perocheguy creia en una nació basca precursora de l’imperi persa, des de la Generalitat Quim Torra s’acontenta amb el desgavell dramàtic de Kosovo o Montenegro. També a l’hora de fallir un país hi ha rebaixes.