Viatges i coneixement

És temps de pensar a fer un o altre viatge, com fa tanta gent quan arriben les vacances. Viatjar us descobreix arquitectura nova, gent diferent, costums distints, països diversos, experiències insòlites. Però no es pot dir que sempre, i en tot lloc, la tirada a viatjar hagi estat una activitat així de profitosa.

Va ser-ho, sens dubte, a l’antigor i a l’edat mitjana. Entre Homer i Alexandre, tota la civilització de Grècia, i no solament uns quants individus, posseïen una noció del que eren les terres llunyanes gràcies a la Ilíada. De passada, mesuraven en l’ordit i en la trama d’aquesta enorme llegenda les virtuts del seu poble i els defectes dels altres: Troia no és solament un lloc al qual calia arribar per rescatar Helena, sinó també el lloc del qual calia tornar per a major glòria de Grècia. És diferent el cas de l’Odissea: hi viatja Ulisses, heroi a Troia, i una colla de fidels —que van morint pel camí—, de retorn a Ítaca, el reialme menut d’Odisseu. A Grècia viatjaven els militars, per amor de guerra i de conquesta, i només una mica els comerciants: van arribar a Empòrion, a Catalunya.

Una mena de viatge molt diferent és el medieval, que sempre és un viatge epistemològic, a més de posseir raons més pràctiques: Marco Polo va anar a l’Índia perquè volia trobar una ruta terrestre per al comerç de la seda i de les espècies, que altrament arribaven sempre per mar, com demostra la història de la ciutat de Venècia. Ibn Battuta, potser el més gran viatger de la Història, va escriure la narració de les seves incursions per tot Àsia en un llibre, fonamental per a tot amant dels viatges, que tenim en català: Els viatges (Proa, 2005). Encara formen part d’aquesta mena de viatgers Richard Chandler, Alexander von Humboldt i tots els excursionistes de la Il·lustració: viatjaven per saber, no per distreure’s, menys encara per embadalir-se.

Els romàntics van viatjar, generalment, per veure confirmades en les terres corresponents aquelles coses que havien llegit en llibres d’altri, clàssics i contemporanis. Quan Winckelmann va redescobrir per als alemanys les belleses de Grècia i Roma, homes com Goethe i Lord Byron, com Shelley i Keats, van fer el viatge a Itàlia —Byron va arribar fins a la Grècia ocupada per l’Imperi otomà; no els altres—, per veure en la realitat allò que havien llegit, tan preuat, sobre les antigues civilitzacions grega i romana. En realitat, tots aquests van quedar decebuts, perquè només van trobar, a Roma, pedres amuntegades on havia estat plantada la grandesa imperial; però els va agradar trepitjar una altra vegada una terra tan sacralitzada per Virgili, Horaci i molts més.

Els uns, doncs, van viatjar per raons de guerra; els altres van viatjar per les mateixes raons, més una raó colonitzadora; uns altres van viatjar per raons comercials; els romàntics van viatjar per raons idealistes.

Llavors, a partir de mitjan segle XIX, quan ja va ser més fàcil desplaçar-se pel continent i més enllà, va esdevenir moda viatjar per veure món, no per conquerir-lo, ni per bescanviar-hi béns, ni per coneixe’l. Va començar a ser moda el turisme, paraula que va sortir dels viatges dels nois de casa bona que feien una mena d’Erasmus per Europa en allò que va denominar-se, al segle XVIII, el Grand Tour, la gran volta. (Així el fill de Lord Chesterfield, les cartes del qual al seu noi en viatge iniciàtic trobareu a Acantilado, 2006.) A partir d’aquell moment va adquirir un enorme sentit, ja no espiritual, sinó gnoseològic, allò que havia escrit sant Agustí cap a l’any 400: “Els homes [I LES DONES]viatgen per meravellar-se de les gegantines ones del mar, de l’alçada de les muntanyes, del curs dels rius i del moviment circular de les estrelles, però mai no viatgen a l’interior de si mateixos per conèixer-se”.

I aquest és el punt en què ens trobem, si és que la història del viatjar pot tallar-se en llesques perceptibles. Viatgem per distreure’ns, imaginant que acumulem un gran cabal de saber, suposant que tornarem del viatge, com va escriure Cavafis, “rics d’aventures, rics de coneixences”. No sempre és el cas; o gairebé mai.

Per això avui proposem al lector que, posats a viatjar, ho faci a través de llibres que s’esdevenen en èpoques i cultures diferents de les nostres. Voleu saber com era la Castella (i Barcelona) del temps de Felip III? Llegiu el Quijote. Voleu saber què va experimentar Goethe en el seu viatge a l’antiga cultura romana? Llegiu el seu Viatge a Itàlia (Columna, 1996). Voleu saber-ho tot de la vida a Londres a mitjan segle XIX? Llegiu Dickens. Voleu saber com era la vida a París i tot França durant la primera meitat del XIX? Llegiu Balzac. Voleu saber com era la civilització burocràtica quan tot just despuntava? Llegiu El castell, de Kafka.

I no cal fer ni aquesta tria: voleu saber quins viatges, reals o mentals, realitza un ésser humà, heroi o no, ric o pobre, a peu o en ferrocarril? Llegiu qualsevol novel·la, de qualsevol temps i de qualsevol país: s’hi corre món, ample o esquifit, mentre un home o una dona concerten la seva ànima al ritme de l’experiència del món i de la vida d’un personatge imaginat.