Autoficció i desglaç

L'autoficció és un gènere respectable. El quadern gris és un paper d'alt voltatge literari. Presenta un mecanisme intern perfecte. Tant se val si és sincer, si emparaula una època i la condició humana amb precisió, que tot això és propina. Posem per cas el músic que treballa amb experiències diguem-ne reals: el valor artístic de Chelsea Hotel no descansa en la veracitat d'una fel·lació. El boom de l'autoficció és un epifenomen de les xarxes socials. Falsejant-nos a través dels vidres de Facebook i d'Instagram, esdevenim professionals del jo, enfilem narratives que es tradueixen en seguidors. Per això la desvirtualització de vegades mata la màgia, perquè passem de l'admiració al desengany. Les xarxes són un manglar d'autoficció amateur. Ens agrada un tuitaire escriptor que ens delecta amb dèries i acudits. Un bon dia sabem que s'està en una residència d'escriptors. Penja fotografies, comentaris irònics. Temps enllà publica un paper sobre un escriptor que s'està en una residència d'escriptors. I la lectura ens arriba reescalfada, tamisada per un jo que ha saltat de la xarxa al paper sense modificar-se. Segons quina ressenya dirà "el conegut tuitaire tal" i res sobre si l'obra paga la pena, és clar.

Si es domina, l'autoficció literària perfuma d'autenticitat la introspecció i l'extraversió. Però el boom té visos de plaga. I en realitat la plaga infecta les xarxes. El monstruari d'intimitats és abassegador. Hi plana l'èxtasi (del grec ex-stasis , situar-se fora de si mateix), tan útil a l'hora de convertir la vida en història. És habitual que una estrella de Twitter s'animi i publiqui una autofic... un aplec de tuits.

L'autoficció encara treu el nas en novel·les de qualitat. Cartarescu, Nothomb, Coetzee. La vida de l'autor esdevé interessant quan bescanvia la veritat per la versemblança i per la imaginació, les dues mares de tota bona història; o sigui, quan treballa de valent per fer-ne una obra d'art. En la vida les peripècies s'expliquen pel mateix dull: s'exposen amb mitges veritats, tot partint de mecanismes psicològics obscurs, eines pròpies de la presentació en societat, a l'últim elements literaris.

Sovint les ressenyes al voltant de l'autoficció cauen en un malentès. Confonen les vicissituds de l'autor amb la genuïnitat de l'obra com passa a les morboses xarxes socials, aquell còctel de patiment i de vitalisme prospectius sense ordre ni concert. Des d'aquest punt de vista, dues obres d'autoficció literària com Germà de gel (Alícia Kopf) i Permagel (Eva Baltasar) podrien il·lustrar un dels símptomes de la nostra època, la de les dones dos punt zero que es desglacen, s'alliberen del jou de l'heteropatriarcat i presenten jos complexos. Però el pinyol de la qualitat no es pot avaluar d'aquesta manera. Perquè no és rellevant que l'una tingui un germà autista i que l'altra sigui lesbiana, o que totes dues baixin amb les cordes de l'autoficció a les mines de la feminitat occidental. L'obra s'ha de defensar sola, al marge de si té un vernís vivencial i, sobretot, lluny dels draps de l'autor, perquè segurament no en sabem de la missa la meitat.