Sánchez-Torra, el desgel

“Desglaç” és la paraula que fa servir més d’un diari per parlar de la cimera entre Pedro Sánchez i Joaquim Torra ahir dilluns a la Moncloa. La Razón fins i tot titula amb aquest concepte a la portada i l’escriu en català. De l’escenografia de la trobada, la ratafia s’emporta més d’un comentari cercant-li el simbolisme, amistós o bel·ligerant. Les agències internacionals han seguit la notícia coincidint en el fet que, tot i mantenir cadascú les seves posicions sobre l’autodeterminació, la reunió suposa un inici de diàleg, de desgel (paraula que figura al titular de la crònica d’agències de The New York Times).

El Punt Avui ho veu com una cimera per fixar posicions. Tot i que admet que és positiva la restauració de les relacions institucionals, també subratlla que “el canvi d’inquilí a la Moncloa no ha fet variar un mil·límetre la posició de rebuig a les principals reivindicacions catalanes”. Caldrà esperar, diu, noves reunions per valorar si el diàleg avança, “ni que sigui lentament”. Xevi Xirgu manifesta la seva incredulitat. “Catalunya, diu el PSOE, com ja ho deia el PP, 'ya tiene un altísimo grado de autogobierno y un Estatut'. Olé. Doncs vinga, Torra, a fer comissions bilaterals”. “Ni votar, ni autodeterminació ni res. La reunió Sánchez-Torra, ja es veu, va anar molt bé”. Tian Riba no entén per què Torra no li va portar ratafia de la seva. “Sí que entenc que no li portés galetes Trias. Ens hauria recordat massa Les Teresines”. “Torra i Sánchez inicien l’incert camí del diàleg”, titula el seu editorial l’Ara. “El PSOE sap que si l’independentisme català es manté ferm i aconsegueix sumar més suports, cada vegada serà més difícil negar-se a la celebració d’un referèndum”. David Miró comenta que el camí no serà gens fàcil. “Ahir ja es va veure que l’independentisme irredempt i l’unionisme més granític coincidien a criticar la visita i l’inici del desgel”. Sebastià Alzamora ho considera un bon primer pas. “Venint d’on veníem no es podia demanar més d’una primera reunió”. La solució política, segons Alzamora, passa per poder votar, “i això assenyala un camí llarg”.

“Un fil d’esperança”, diu l’editorial d’El Periódico. “La mesura de la gravetat del conflicte es pot valorar pel fet que una simple reunió sigui un acte extraordinari”. Les diferències sobre l’autodeterminació i el proper judici als polítics catalans implicats en l’1-O fan un escenari complicat. “Aquí és on ha d’entrar la política i altura de mires (...) Nova etapa, nou temps”. Per a Enric Hernàndez, “el camí de la bilateralitat i l’entesa, tots dos ho saben, estarà ple d’obstacles, d’emboscades i de foc amic. Però si els dos presidents s’ajuden a esquivar-los i fan honor a la paraula donada, és l’únic que pot fer tornar la concòrdia a Catalunya”. José Antonio Sorolla parla de “la cimera de la ratafia” i acaba: “la veritable pregunta és si l’independentisme que sosté el president s’acontentarà amb la tornada real a l’autonomisme. O se’ls posarà malament la ratafia”.

L’editorial de La Vanguardia també parla de desglaç. “A ningú no se li escapa la dificultat d’encaixar les dues posicions (...) El més important és que, malgrat les enormes discrepàncies de fons, s’hagi iniciat una etapa de normalització institucional”. Pilar Rahola afirma que la política pot fer miracles, “però t’han d’agafar treballant. Si els ponts estan oberts, veurem què passa. Si estan esberlats, ja ho sabem, què passa”. Sergi Pàmies reconeix que els millors intèrprets de la trobada no acaben d’escatir el significat de la ratafia, “però s’intueix que la concòrdia i la franquesa bilateral manifestades ahir, interpretades amb un rigor legítimament asimètric, seran sabotejades per les aficions de cada bàndol”. Pàmies desitja que no es repeteixi la indigna manera com es va instrumentalitzar el dolor col·lectiu pels atemptats de l’agost. Enric Juliana contempla un Torra que està adquirint vida pròpia i va fer de president. “Sánchez va fer 'un Tarradellas'. “Sánchez no és Rajoy, aquest és el missatge”. Miquel Roca critica que, en vigílies de la trobada, el Parlament reiterés el suport a la declaració de ruptura del 9 de novembre. “Els gestos simbòlics poc efectius no serveixen de res; reiterar el que ja ha fracassat ho empitjora tot; fer política és practicar l’art del que és possible”.

El Mundo qualifica la reunió d’actuació per a la galeria. “Si ja és greu que Torra mantingui la seva amenaça a l’ordre constitucional, encara ho és més que Sánchez traeixi les seves pròpies paraules (...). Un Estat de dret no dialoga amb colpistes. La ciutadania té dret a saber quin és el preu de sostenir Sánchez a la Moncloa”. Algun articulista, com David Gistau, no s’estalvia l’insult ni l’error: “La ratafia també és un licor que té un cuc als fons de l’ampolla. Només que Torra el portava enganxat a la solapa”. Per a Raúl del Pozo, les dues parts van fingir creure’s l’engany perquè cal passar de la conllevancia a les mentides quan el procés ja pertany al gènere teatral. La Razón enceta l’editorial despatxant-se amb Torra: “És l’exemple canònic de l’independentisme radical i dogmàtic (...) només és un obedient activista capaç de no ocupar el despatx de president de la Generalitat”. El diari defensa que no té sentit parlar de tot quan Torra no ha fet cap gest de rectificació i considera que l’anunci de Torra de no convidar el Rei a l’homenatge a les víctimes dels atemptats d’agost compromet seriosament Sánchez. Abel Hernández creu que Sánchez va tenir una cortesia exagerada amb Torra, un colpista. Toni Bolaño ja mira les properes eleccions. Si els independentistes revaliden la seva majoria, la situació empitjorarà. “Sánchez no pot claudicar al xantatge”, així obre el seu editorial l’Abc. Segons el diari, el diàleg és inservible si l’independentisme manté les seves exigències. El xantatge a Espanya està viu i Sánchez no s'hi pot sotmetre. María Jesús Pérez critica que Sánchez fes donatius mentre Torra seguia amb la seva autodeterminació. “Després de la trobada d’ahir... tots hem d’estar vigilants”.

Iu Forn (El Nacional) es pregunta si Sánchez desinflarà l’independentisme. “Una miqueta de mà estesa, bones maneres, l’enèsima promesa d'inversions, una treva lingüística i bones paraules faran desaparèixer aquest 25% d’indepes (punt amunt, punt avall) que és fill de les provocacions i el despropòsit pepero postestatutari? (...) I, la gran pregunta, ¿l'independentisme partidista i partidari del realisme màgic serà capaç de mantenir al seu cantó aquest postcatalanisme indepe sense necessitat de seguir prometent paradisos irreals on s'arriba en unicorn?” Aquest mitjà recull una mostra de tuits insultant el president espanyol per haver piulat una nota sobre la reunió en català i castellà, ús de dues llengües oficials, que va fer després de reunir-se amb el president Torra. Els piulaires irritats li reclamaven: “Hable español”. Salvador Cot (El Món) escriu que “Quim Torra ha anat Madrid a buscar el reconeixement explícit del caràcter polític de la crisi entre Catalunya i Espanya. I l'ha obtingut. I, a canvi, el Govern del PSOE ha plantejat a la Generalitat que torni a considerar la negociació bilateral –l'antic peix al cove, en definitiva– com un instrument d'acció política. I també ho ha obtingut. Això és contingència i política petita, d'acord, però no hi haurà res més com a mínim fins que la via judicial no hagi finalitzat el seu recorregut. No hi cabia res més dins d'una ampolla de ratafia”. Per a Vicent Partal (Vilaweb) “ben segur que la reunió important serà la segona, a Barcelona, quan Sánchez haurà d’explicar finalment si pensa fer res, si vol fer res o si creu que hi ha la possibilitat d’intentar res. Reobrir les comissions bilaterals o restaurar les lleis tombades pel Constitucional no és sinó refer els desastres del Govern espanyol anterior”.

“El socialista Sánchez i el racista Torra es reparteixen Espanya”. Així obre Libertad Digital, que ho arrodoneix al subtítol: “El Govern obre negociacions amb el colpisme, que es mostra eufòric després de la primera reunió dels dos 'presidents'”. L’editorial d’El Español parla de doble joc de Sánchez, que pot donar-li un rèdit a curt termini, però que és molt perillós “perquè legitima el separatisme”.

Dies abans. Les vigílies de la trobada no van estar exemptes de teòrica sobre la reunió. L’editorial d’El Punt Avui (dia 9), previ a la reunió, afirmava que “la base de la discussió tindrà dos pilars imprescindibles per edificar acords de fons: un és l’alliberament dels presos polítics i el retorn lliure dels exiliats. Sense això no és viable la negociació perquè suposaria un xantatge intolerable de l’Estat. L’altre és l’exercici del dret d’autodeterminació fruit del reconeixement de Catalunya com a nació. La cimera d’avui és només un primer pas però hauria d’anar en aquesta direcció, per arriscat que sigui per als actors polítics”. A l’Ara (dia 9), l’editorial sostenia que el més important de la reunió “és el fet mateix que se celebri” i recordava que també suposa la recuperació del respecte institucional, “imprescindible per iniciar qualsevol conversa”. Vicenç Villatoro, al mateix diari, feia una variant: el més important per a tots dos és no aixecar-se de la taula, “no quedar com qui no vol el diàleg”. Per a Villatoro, qualsevol opció de futur de l’independentisme passa per ser percebut com la part que vol el diàleg, no que el rebutja o fingeix.

Per a Jordi Joan (La Vanguardia, 9), si Torra es manté a la República virtual, l’apaivagament s’anirà produint: “Si no, tot descarrilarà molt més de pressa, tal com desitgen alguns”. Francesc Marc-Álvaro, després de fixar-se com s’ha començat a disparar contra l’Executiu català per fer de carcellers dels polítics presos, cita “algú tan poc sospitós de replegaments autonomistes com Salvador Cardús”, que ha piulat que confondre tenir competències en presons amb poder decidir qui hi entra i qui en surt són ganes d’enverinar les coses “perquè començar a vulnerar unes lleis i pretendre que d’altres es complissin, arbitràriament, seria el caos”. I conclou l’articulista: "és una reflexió intel·ligent que –al meu parer– hauria estat molt oportuna els dies que van precedir la DUI de l’octubre".

L’editorial prèvia d’El Periódico es titulava “Dels gestos a les paraules” (dia 9) i sostenia que calia evitar, per part de l’independentisme, la idea de forçar un altre cop de porta de la Moncloa perquè, aleshores, la reunió no servirà per a res. Joan Tàpia, al mateix diari, descrivia un Sánchez (que a Catalunya parla amb Iceta i no amb García Albiol) que sap que el conflicte va per llarg i que primer s’ha de desinflamar.

L’editorial d’El Mundo (dia 9) considerava que a una majoria d’espanyols els costa d’entendre que Sánchez es vulgui reunir amb un dirigent que ha demostrar voler-se mantenir al marge de la llei. Considera “irresponsable” blanquejar la imatge d’aquest dirigent i l’adverteix que ha de deixar clar que no els deu res als independentistes. Aquest dilluns, l'Abc i La Razón anaven força plens d’articles preventius contra la reunió. L'Abc, a l’editorial, qualificava de victòria de Torra ser rebut a la Moncloa després d’ofendre el Rei i de reiterar la seva aposta independentista. José María Carrascal qualificava Sánchez i Torra de parella d’aprofitats que es juguen el país i la seva aventura personal. I Ignacio Camacho, contemplant Sánchez, dubtava si la trobada era diàleg o comèdia. La Razón exigia que el diàleg no es mogui del marc constitucional, defensava la voluntat de diàleg que inútilment havia mostrat Rajoy i manifestava no creure que Torra-Puigdemont aturin una tardor calenta quan comencin els judicis. Iñaki Arteta afirma que per a catalans i bascos mai n’hi ha prou i és evident que quan Sánchez deixi la presidència tant “la terra basca com la catalana estaran més lluny d’Espanya”.

Jordi Costa (Nació Digital, dia 8) escrivia que “em sembla que això de dilluns a la Moncloa és una condemna a perdre el temps, i que hi estan condemnades les dues parts perquè no sigui dit. Però si, de passada, serveix per deixar en evidència i arraconar una miqueta aquests que van per Espanya i només hi veu espanyols, doncs benvingut sigui el viatge”. Germà Capdevila, al mateix dia i mig, creia que “aviat sabrem si el diàleg té espai per trobar un punt d'intersecció –amb renúncies i cessions, com en tota negociació– o si només som davant d'una escenificació de totes dues parts per agafar aire i reorientar els míssils”.

Ignacio Varela (El Confidencial) sostenia de bon matí ahir que Sánchez no ha de pagar els vots de la investidura, el que es cobra Torra són els vots que necessitarà Sánchez per mantenir-se. “I tot per una foto o moltes. Fins que arribi el moment –que arribarà– que Torra proclamarà que Sánchez és igual que Rajoy i trenqui la baralla. Mentrestant, aquesta distensió segueix sent unilateral”. Segons escrivia Antonio Franco (Eldiario.es, 7), Torra ha d’aconseguir que els seus el considerin intransigent i que els adversaris pensin que és possibilista, un camí difícil que, si no hi és, Torra ha de fer veure que sí, que l’ha trobat. Aquest dilluns, seguia, l’única pretensió de Torra és aconseguir una altra cita. “Res no serà fàcil. L’únic avantatge és que tots ho sabem”. Guillem Martínez (CTXT, 4) defensava que la societat ha d’exigir que parlin els polítics o el que resta d’ells. “Però la societat ha de trobar trucs per parlar-se. Exigiu-vos parlar. Dir consignes no val, és trampa” .