Cimeres borrascoses

Tota cimera necessita una escenificació perquè no hi ha política sense espectacle. I les notícies polítiques fa temps que són consumides per una part de la població com un entreteniment que, per descomptat, no agrada a tothom i encara menys als seus protagonistes, incapaços de baixar de l’escenari per discutir amb el públic i justificar-se davant l’auditori. Diferenciant els qui s’ho agafen a la valenta de la resta dels humans que hi posen distància, aquest tipus d’informacions alimenten els voraços mitjans que necessiten crear expectació també per cobrir el seu propi expedient. Fins aquí res de nou.

La política, que ho sap, es presta a preparar la representació perquè, en part, també viu d’això. Especialment en el nostre temps. Ho vam veure en la trobada de Singapur entre Donald Trump i Kim Jong-un. Tot mesurat. Des dels prolegòmens, que passen per advertir del moment històric, fins als dubtes posteriors sobre si al final es faria o no, que s’escampen per augmentar l’atenció i alhora rebaixar els possibles acords. Després, arribada l’hora i esvaïda la incertesa, l’encaixada de mans esdevé l’avantsala d’altres imatges que intentaran vendre’ns la cordialitat que va sobrevolar la reunió, de la qual es desconeixen els resultats reals, que, per als equips, passen a ser irrellevants. Ja es veuran. Però la impaciència, que no s’atura, pressionarà amb les seves preguntes freqüents els guionistes de la narració per tenir respostes sobre les quals debatre.

Pedro Sánchez i Quim Torra van seguir la pauta rigorosament. Un, trencant el fil fabricat per Mariano Rajoy. L’altre, movent-se entre la reclamació dels seus predecessors en el càrrec i la línia dura que demostren les bases més díscoles de l’independentisme, ara més properes a Puigdemont o Puigdemont més proper a elles. Les especulacions interessades de la setmana passada sobre la contundència del missatge que calia verbalitzar a Madrid ho demostren. Els requeriments suggerits, encara que no processats, perquè es permetés una presència complementària a la sala, també.

És lògic que l’actual president estigués nerviós davant del dilema que tenia al davant. Havent estat un dels impulsors de les posicions secessionistes més hiperventilades, com demostra el seu passat literari i literal, és possible que en algun moment se sentís com el protagonista de Cims borrascosos, quan relata que “la memòria em traslladava, encara en contra de la meva voluntat, als temps d’abans i m’enfonsava una opressiva tristesa”. La literatura sempre ho explica tot abans.

Perquè si una trobada de dues hores a la Moncloa, amb passeig pels jardins inclòs, ha servit per “empatitzar” i obrir “un fil d’esperança”, segons va expressar el mateix Sr. Torra, és que ell està en procés de canvi més notable que el que pugui patir el seu amfitrió, de qui sabem la posició i els límits.

És obvi que la simple trobada ha obert una nova etapa. I sembla raonable deduir que en aquesta fase els motlles no seran iguals, tot i que tan important és parlar sense condicions ni requisits com asseure’s a conversar amb qui tenies per contrari fa tot just un mes. El que és difícil, per no dir impossible, és trobar el territori comú quan una part ja va decidir que no existia. Per això l’interès a insistir que el Govern català no descarta cap escenari futur per intentar calmar els ànims d’aquelles hosts que ja s’han afanyat a replicar que no acceptaran cap canvi de rumb.

I aquest és el problema que l’independentisme ha de resoldre. Tot sol. Parlant amb si mateix i decidint. Fent la part d’autocrítica pendent i reconduint el full de ruta envellit per les circumstàncies si així ho vol veure. Observant el preu que alguns han pagat per moltes presses i alguna desmesura. I entenent que el pragmatisme gairebé sempre acaba imposant-se a la bravura i la serietat a la insensatesa. I això no és cedir. És revisar. A la vista hi ha els resultats de quan no és així.

Ja sé que aquesta tendència es veu com el retorn a l’autonomisme rovellat que alguns volen superat. I, per descomptat, que ho està. Res ja no tornarà a ser com abans. Ni tan sols Catalunya. El que no es pot perdre de vista és que aquella arcàdia promocionada i mai aconseguida, aquella independència promesa i mai declarada, s’ha convertit en un paradís inassolible a curt i mitjà termini, cosa que només els irredempts es neguen a acceptar perquè no volen sentir-se ni saber-se enganyats. I com que ho han estat, tenen el dret de reclamar responsabilitats. Aquest serà el proper capítol de la sèrie.

La història ha volgut que el mateix dia de l’inici de la reconducció catalana hagi dimitit Boris Johnson. El peculiar polític anglès i abanderat de sortir de la Unió Europea ha deixat el Govern de Sa Majestat advertint que el somni del Brexit està morint ofegat pels dubtes. Coincidència, casualitat o tendència?