Crema, cigarros i xocolata, la nova vida dels rescatats de l’‘Open Arms’

Joel Messi, un dels 60 rescatats per l'Open Arms, fa 24 hores que és a Barcelona. Està fora de perill, amb roba neta i l'estómac ple, però parlant amb la seva mare ha sabut que avui li han enviat una foto seva mig despullat en una presó líbia. Li demanaven, una vegada més, 500.000 francs CFA per alliberar-lo. Són prop de 800 euros, el valor aproximat d'una moto o un terreny de 100 metres quadrats al Camerun. Després de sentir la veu del seu fill, la mare li ha escrit: “El meu nen, estic molt contenta per tu”. El Joel sap qui segueix extorquint la seva mare i mostra el seu perfil a Facebook. És un home de Burkina Faso, negre, com ell. Diu que és el seu segrestador, l'home que el va vendre com a esclau als libis. Alguns dels seus companys el reconeixen a la foto. “Necessito que tothom sàpiga el que passa a Líbia. Denuncia-ho, sisplau”, demana.

El primer dia dels 49 homes que viatjaven sols i que van ser rescatats pel vaixell espanyol ha transcorregut a les escales del centre de la Generalitat on s'allotgen, a uns 20 minuts del centre de Barcelona. Aquí encara arriba el wifi. No saben on anar i la majoria no té diners ni per agafar un autobús. El Hannaryaad, d'Egipte, i amb una verge tatuada al braç, busca una església. El Iasser, de Gaza i que va portar un blazer i unes sabates, vol un barber. El Souleymane, de Guinea Conakry, que va arribar al vaixell descalç, pregunta quant val un telèfon, però no li arriben els diners per comprar-se'l.

Una part del grup ha apuntat en un paper les coses que els agradaria tenir. Uniformats amb les samarretes i el xandall que els ha donat la Creu Roja, tots, sense excepció, volen roba. Els subsaharians demanen, sense dubtar-ho, crema hidratant; uns pocs volen xocolata i la resta demana tabac. Els cigarros ja eren un bé preuat al vaixell, en el qual van passar quatre dies navegant. Ara, el que tenen se'l distribueixen entre els grups que ells mateixos han creat per nacionalitats o regions. Els de Bangladesh, però, sempre afables, s'han quedat fora del repartiment i no els ha fet cap gràcia.

El grup espera amb inquietud un advocat que els ajudi a entendre els següents passos que han de fer.Quan van arribar van rebre un paper amb un permís de residència de 30 dies i un altre document que els orienta a dirigir-se a una comissaria de policia per iniciar els tràmits per sol·licitar protecció internacional i obtenir l'estatus de refugiats. El Hussein, l'afectuós avi sirià del grup, anirà a Alemanya a buscar els seus fills i una part dels palestins tenen família a Bèlgica. Però la majoria no sap què fer.

Mustapha Hassan, un taxista que va fugir d'Egipte i que relata malsons durant la nit pel seu pas per Líbia, pregunta constantment sobre la paperassa. “Espanya m'ajudarà a treballar? Poden fer-me fora si surto en una entrevista a la televisió? Vull quedar-me”, assenyala. Elvis Tgnabou, que va passar gairebé dos anys en una presó líbia després del seu segrest i que va ser ferit de gravetat, també té clar que vol quedar-se a Espanya i agraeix constantment els seus rescatadors l'Open Arms i Barcelona: “M'han retornat la vida”.