Evitar l’enfrontament civil

Als líders independentistes no els va agradar que el nou ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, declarés que Catalunya està “molt a prop de l’enfrontament civil”. Segurament el disgust venia més per l’entrada de Borrell al Govern de Pedro Sánchez que no pas pel contingut de la declaració, que no era essencialment nou: per posar-ne un sol exemple, Josep Piqué ja va donar un titular semblant després de l’1-O (“Correm el risc d’una confrontació civil a Catalunya”).

Estem a prop d’un enfrontament civil o hi ha el risc d’arribar a aquest estadi? En lloc de reiterar els arguments de Borrell, Piqué o altres “unionistes”, un exercici interessant pot ser explorar el possible reconeixement d’aquest risc al bàndol independentista.

El 17 de gener, en el seu primer discurs com a president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent va manifestar que volia contribuir a “cosir” la societat catalana. Parlar implícitament d’una societat descosida no suposa acceptar el risc d’un enfrontament civil. Però sí que implica acceptar un cert grau de fractura: més enllà de les conviccions polítiques de cadascú, Torrent va reconèixer que el procés havia esquinçat el teixit social català. La tesi de la fractura la va subscriure amb totes les lletres el president Quim Torra en la primera sessió de control de la legislatura. Inés Arrimadas li va preguntar al president com pensava treballar “per revertir la fractura social que tenim a la nostra terra”. En lloc de negar l’existència d’aquesta fractura social, amb la seva inexperiència característica Torra va respondre que pensava fer-ho, d’entrada, “convidant-la al Palau de la Generalitat”.

Acceptada l’existència d’aquesta fractura, un altre exercici interessant pot ser examinar la contribució de l’independentisme a crear-la. Aquí no parlarem de suposats cops d’Estat, ni de presumptes delictes de rebel·lió amb violència que estan més al cap d’alguns jutges que en la realitat empírica, com ha subratllat el recent documental sobre els fets del 20 de setembre. Amb algun detall discursiu ja n’hi haurà prou.

El primer i principal detall és el mateix terme “unionista”, que es va adoptar com un espàrring calaix de sastre on cabia tot el que no fos independentisme a ultrança: des dels partidaris de suprimir l’autonomia fins als confederalistes més radicals, que només compartirien amb Espanya la Corona, l’Exèrcit i poca cosa més, passant per federalistes simètrics, asimètrics i tangencials. Però més enllà d’aquesta poca precisió, el terme evoca un context –l’Ulster– on l’enfrontament civil no era un risc, sinó una realitat. I ja se sap el poder que té el llenguatge: important el terme es corria el risc (potser assumit?) d’importar també la realitat.

Hi ha altres espurnes de l’esperit de confrontació en altres detalls discursius. Per referir-se als catalans “unionistes”, més d’un polític o intel·lectual processista ha parlat de la “cinquena columna”, un concepte que es va encunyar durant la Guerra Civil espanyola i va fer fortuna en altres conflictes bèl·lics (Jaume Sobrequés o Joan Tardà en podrien ser dos exemples). D’altres han pretès assenyalar partits sencers o persones concretes com a “col·laboracionistes”, un altre terme d’arrelament bèl·lic. I encara n’hi ha més: abans de l’1-O l’ara suposadament moderada Marta Pascal va tenir els seus merescuts minuts de glòria en proclamar que “tots els soldats del PDECat estan en disposició de fer el que faci falta”. En aquest context tan inflamat és un consol que es parlés de “xoc de trens” en lloc de “xoc de tancs”.

Podríem tranquil·litzar-nos pensant que tot això són metàfores de les dolentes, en part esperables en unes elits poc llegides i menys avesades a la reflexió. Però en l’entorn independentista existeixen altres manifestacions que no són precisament llicències poètiques. Un exemple és el que els va dir Albano Dante Fachin a Inés Arrimadas i Xavier García Albiol després de l’últim Sant Jordi: “Sant Jordi serà sempre nostre i vosaltres esteu fora. I per molts anys”. Algú podria dir: no n’hi ha per a tant; al cap i a la fi al firmament independentista Albano Dante només haurà estat un estel fugaç. El més greu és que això de distingir els que caben dels qui no és el que va fer Quim Torra en una cèlebre sentència: “Si la senyora Martínez Sampere [antiga diputada del PSC] i el president Montilla són catalanistes, és evident que uns quants tenim un problema. Aquí no hi cap tothom”. Sigui quin sigui el significat d’“aquí”, decidir unilateralment qui hi cap i qui es queda fora d’alguna cosa no sembla la millor manera d’espantar el fantasma de l’enfrontament civil.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.